Igual ha succeït amb la resta d’eixos, que també han vist alterades les seues característiques a la llum de la globalització contemporània. Així s’observa en el segon eix, el de la identitat preferentment nacional, que contraposa els interns, nacionals o compatriotes enfront dels externs, estrangers o forans. Es tracta d’un eix que opera en el pla geogràfic i geopolític, que definix els continguts de la cultura i la socialització educativa, i que organitza el mapa de filies i fòbies patriòtiques. Que la globalització redefinisca els vincles indentitaris no elimina la persistent contraposició entre dins i fora, que tants recursos polítics proporciona en una època marcada tant per la necessària convivència amb els altres com per la por dels diferents.
El tercer eix és tan antic com les societats complexes i al·ludix a la clàssica relació de dominació entre explotadors i explotats, entre poderosos i subalterns. La lluita de classes és el paradigma d’esta dialèctica, cada vegada més refinada i plena de matisos, dispositius i reedicions. Es tracta d’un eix netament socioeconòmic, que separa els detenidors dels mitjans de producció dels que són simples servidors d’estos, un eix que ens parla de polarització social, d’estratificació creixent, de proliferació de desigualtats, tot això en el marc del desenvolupament expansiu i globalitzador de la lògica capitalista.
El problema és que una política vehiculada pels tres eixos assenyalats esdevé una política estrictament en superfície, perquè ubica el joc polític només en l’epidermis social dels sers humans, descuidant el seu àmbit psicològic interior, el seu aspecte psíquic, la seua dimensió realment profunda. Per això, les metamorfosis a què pot arribar la política convencional no alteren pràcticament la forma psíquica d’operar dels individus convertits en ciutadans, perquè se centra en les dimensions purament legals, normatives, tribals, ideològiques o de domini socioeconòmic. Es deixa, així, en l’oblit la transformació profunda dels individus, tot allò que té a veure amb la revolució interna, amb la integració de l’individual i el comú, amb una dura autorealització inseparable de les transformacions externes, tot allò que fa referència als canvis que poden fer d’una persona algú amb uns majors nivells de consciència, algú a qui resulte realment difícil enganyar o pervertir amb les misèries derivades de la lluita pel poder que indefectiblement van associades a les maneres de la política purament exterior. Per descomptat, no es tracta de defendre que cal estar més enllà de l’esquerra i la dreta, perquè estos discursos només conduïxen al feixisme; ni de negar les diferències identitàries, la qual cosa només porta al relativisme amoral; ni d’obviar la realitat de la dominació, que només beneficia els dominadors, sinó d’abordar una política profunda, que és tant com defensar la profunditat d’una política que considere que el psíquic és social i el social és psíquic, que considere l’antropolítica, que diria Edgar Morin, com la política de la vida en el seu conjunt. Una política holística i integral, una política on no és possible la desafecció política de ningú ni res es pot situar fora de la política, perquè al final la política ha de ser la manera en què abordem la nostra integritat vital des del físic al metafísic, des del material fins a l’espiritual. Una política del tot, que és com parlar d’una política que fa ànima.
