Però el colp d’estat clàssic també presenta molestos inconvenients per als seus instigadors. D’entrada, és molt possible que tope amb resistència popular o de grups opositors i calga recórrer a la força per a sufocar-la, la qual cosa dóna lloc a un segon i major risc: que es desencadene una guerra civil que mai se sap quant durarà i el dany que causarà. Altres desavantatges possibles són l’aïllament dels colpistes per part de la “comunitat internacional”, l’aparició de grups armats o haver de mantenir una nombrosa policia política, amb les despeses i tensions que açò genera. Encara així, si els resultats finals compensen, els executors del colp i els grups socials que els financen sempre pensaran que, després de tot, la massacre va valdre la pena.
Els colps d’estat continuen succeint-se en la perifèria empobrida del món, però les ànsies omnívores del capitalisme global requereixen canvis polítics en el mateix centre occidental, que el sistema democràtic dificulta. Esta és, potser, una de les més sagnants contradiccions del capitalisme actual, ja que este necessita la democràcia per a legitimar-se políticament, però un “excés” d’aquella el frena i per açò necessita “flexibilitzar-la” o diluir els nivells democràtics sense haver d’aparéixer com el poder brutal, amoral i atroç que en realitat és. La mascarada democràtica és necessària. A Occident el neoliberalisme rampant ha trobat una solució molt millor que el típic i bast colp d’estat: l’Estat de colp. Es tracta d’un refinat instrument de comprovada eficàcia tecnocràtica, tant que en els últims temps el sociòleg portugués Boaventura de Sousa Santos ha afirmat que “la democràcia a Europa està suspesa i derrotada pel capitalisme”.
L’Estat (i estat) de colp consisteix en el fet que, al mateix temps que es mantenen les formalitats de la democràcia parlamentària, es va assestant un colp rere d’altre a l’essència mateixa de la democràcia clàssica amb l’excusa de superar una crisi. Es pot començar a poc a poc i anar després accelerant, que és el que fet i fet està succeint. Només cal pensar en els casos de Grècia, Portugal o Espanya. A diferència dels “vells temps” ja no fa falta traure els tancs al carrer ni nomenar una antiestètica junta militar plena de capitostos condecorats, ja que els mateixos polítics “demòcrates”, guiats per un “sentit de la responsabilitat d’Estat”, i en el parlament, van tramitant amb els vots que els avalen diverses iniciatives destinades a minar el joc democràtic, a augmentar el control estatal, a canviar les regles del joc quan convé, a beneficiar les elits extractives i depredadores, a reprimir les activitats resistents i a buidar de sentit l’Estat de dret en nom d’este mateix, reforçant així el “dret d’Estat”, puntal últim de l’acumulació capitalista, especialment en temps de crisi. Curiós panorama: els capitalistes neoliberals reclamen que l’Estat ha de ser “mínim” però a l’hora de la veritat, és a dir, a l’hora de privatitzar, reprimir i controlar, el volen “màxim” per així preservar els seus privilegis de classe. I així, colp rere colp, decret rere decret, amb llum i taquígrafs, es va consolidant un estat de coses on les “coses” de l’Estat liberal es transmuten en el contrari i on la llibertat, la justícia i l’equitat s’escorren pels embornals de les “necessitats” dels mercats.
Els honrats ciutadans van patint, mentrestant, els successius colps dictats per honorables parlaments, fins que un dia ixen al carrer i, de sobte, el paisatge que contemplen els resulta tan desolador, violent i sòrdid com si la nit anterior les divisions cuirassades dels colpistes de torn hagueren arrasat qualsevol vestigi de democràcia. I molt probablement en este aterridor moment molts d’estos ciutadans es pregunten per què no van fer res per a parar cada destralada a temps, per què van pensar que no hi havia res a fer i que era millor no “significar-se”, per què van continuar votant eixos encorbatats colpistes a terminis, per què van eludir les seues responsabilitats ciutadanes, per què no se sumaren a les mobilitzacions dels que sí que estaven disposats a combatre a l’enemic, per què no es van adonar que carregaven cada vegada amb més cadenes i perdien dignitat a manta. I és possible que en eixes circumstàncies alguns d’eixos atribolats ciutadans, i diem”alguns” perquè la consciència desperta no és una qualitat que abunde massa, abaixen la mirada i advertisquen amb pesar que tot va començar amb la falta de respecte per ells mateixos, amb l’estúpida renúncia als seus drets, amb la negació dels millors valors i les seues més fructíferes potencialitats. Potser aleshores descobrisquen, penedits, que, quan els colps anaven caient sobre tots, ells no van moure un dit i tan solament es van encongir de muscles. Com abans van fer uns altres i continuarà ocorrent si són pocs els capaços de mirar-se de debò en un espill.
