Però els feixismes van ser derrotats, i el mateix capitalisme, que en el seu moment els va subvencionar i ajudar, va creure més necessari posar-se l’abric de demòcrata i els temps van canviar. El “perill” comunista imposava el pragmatisme democraticoliberal. Va ser necessari obrir la mà, accedir a les demandes populars d’unes millors condicions de vida i fer un tracte que a tots va semblar beneficiar: estat del benestar a canvi de renunciar a la revolució. I així van passar trenta anys de certa prosperitat fins que el capital, sempre ansiós i amb la paraula “més” ifnscrita en el front, va veure la seua gran oportunitat amb l’enfonsament del bloc comunista. Ara el món estava als seus peus i ja no hi havia necessitat de pactes. Així que es van trencar les regles del joc i el triomfador va imposar-ne unes altres de noves, bàsicament el que avui es coneix com l’agenda del neoliberalisme.
Va començar la demolició controlada de l’estat del benestar i un atac en tota regla contra el món del treball. La crisi actual no va ser un instrument més, sinó el millor. La idea, cal reconèixer-ho, va ser brillant: provocar una borratxera tal de negoci, consum i especulació, que quan aquesta col·lapsara donara lloc a una crisi de tal calibre que justificara un nou pas més per a arrasar-ho tot i obtenir encara més beneficis. Doctrina del shock en estat pur. Capitalisme del desastre per a apuntalar el desastre del capitalisme.
Fou aleshores quan la serp del feixisme va decidir mostrar la seua nova pell, i així els “camises blanques” es van presentar davant focus i micròfons amb tota la seua arrogància i cinisme. Feia temps que estaven preparant-se, intrigant, manejant els fils en l’ombra, però ara podien mostrar-se amb tota nitidesa i exhibir sense pudor les seues corbates de seda, els seus màsters en economia, els seus vestits impecables i els seus modals d’universitat d’elit. Ja no desfilaven esquadrons amb torxes pels carrers, ni apilaven els llibres prohibits en fogueres infames, ja no assaltaven els guetos ni assassinaven impunement els obrers. Els “camises blanques” no tenien cap necessitat d’açò, ja que disposaven de cossos d’antiavalots de sobres preparats, amb legions disciplinades d’“experts” i “tecnòcrates”, amb científics dòcils, tertulians servils, periodistes obsequiosos i el silenci còmplice de tants ciutadans. De manera que ací continuen, provocant la resignació amb la seua neollengua d’aparença neutra i polida, ofegant-nos amb projectes de llei impecablement constitucionals, derrocant sense immutar-se els últims murs de protecció social. Res els inquieta realment, més aviat es creuen invencibles, per això les seues camises blanques són cada vegada més blanques, per a ocultar un ànima negríssima que molts continuen encara sense veure.
