Sabut és que el mite contemporani de l’esquerra qualla amb la Revolució Francesa, però per poc que repassem la història descobrirem que este mite no és més que l’actualització de les antigues utopies cristianes d’una salvació tant ultramundana com intramundana. Utopies que els poders eclesiàstics imperants es van aprestar estigmatitzar i a perseguir com “heretgies”, atès el seu component igualitarista, milenarista i subversiu. Malgrat açò, totes estes tradicions d’alliberament, impregnades d’una religiositat quasi mística, van sobreviure i van servir de sòl a les seues versions secularitzades: les noves ideologies democràtiques, socialistes i llibertàries de la modernitat.
Amb l’esquerra havia d’arribar un “home nou”, una societat despullada de lligams autoritaris i d’explotació, un paradís terrenal sense classes, sense divisions i sense dominació. Amb o sense espiritualitat, la matèria podia alliberar-se i la intel·ligència, la raó i el progrés assegurarien un futur lliure de sofriment. Però també sabem que així com el primigeni cristianisme, que proclamava la llibertat, la igualtat i la fraternitat per la via religiosa, es va transformar en l’Esglèsia catòlica dels papes infalibles, les croades, la inquisició i els dogmes inqüestionables, l’esquerra secular va acabar engendrant espantosos règims totalitaris i accions en tot allunyades de les honorables idees progressistes o revolucionàries. La semblança amb la trajectòria del cristianisme institucionalitzat va arribar fins al punt que els règims autoproclamats d’esquerra van acabar perseguint amb especial ferotgia als propis moviments esquerrans que denunciaven el seu deriva autoritària (anarquistes, trotskistes, socialistes democràtics, etc.). Però no solament açò, sinó que en els països formalment democràtics l’esquerra organitzada no ha fet més que reproduir guerres internes, escissions sense límit, porgues constants i comportaments calcats de les forces que deia combatre.
A la vista de tot açò hom està temptat a pensar que la famosa “crisi de l’esquerra” que sembla no tenir fi es produeix, més enllà de les circumstàncies polítiques de cada lloc, com a conseqüència d’una contradicció interna fins ara no resolta. I és que, mentre en la dreta sol existir una gran coherència entre els comportaments interns dels seus defensors i els seus comportaments externs, en l’esquerra no succeeix igual: exteriorment la gent d’esquerres pot ser una cosa, i internament, íntimament, una altra molt diferent. Dit més claret: el drama de l’esquerra és que una bona part d’ella és política i ideològicament d’esquerres però psíquicament conservadora, doncs molts esquerrans es mostren en el seu fur intern resistents a escometre els canvis imprescindibles per a ser plenament coherents amb les seues idees polítiques. I és que si en la nostra vida personal seguim sent autoritaris, inflexibles, consumistes, irresponsables, mandrosos, poregosos, venjatius, tossuts, hipòcrites, poc autocrítics, poc dialogants i gens compassius, és a dir, si en la nostra vida interior ens mantenim psicològicament conservadors, inconscients dels nostres complexos, lligats per inèrcies immobilistes, i per açò sotmesos sense saber-ho a les seues influències, de poc ens van a servir les nostres grans i meravelloses idees d’alliberament i emancipació. Al remat pensarem i defensarem unes coses i farem altres diferents.
Indefectiblement la contradicció emergeix i passa factura, motiu pel qual la dreta segueix i seguirà tenint tots els avantatges. Doncs quan l’esquerra es perverteix i no és coherent s’acaba transformant, ja siga en les formes, però també en certs continguts, en el conservadorisme de sempre, perquè sol succeir açò i no el contrari. Mirem, sinó, la deriva de la majoria de partits socialistes i de bona part dels antics comunistes, per no parlar d’alguns partits verds o d’antics àcrates i esquerrans reconvertits en neoliberals convençuts. Mirem fins i tot com actuen en la seua vida privada molts dels que encara es diuen esquerrans… Evidentment, estes derives mostren què fàcil i temptador resulta deixar-se dur pel corrent majoritari de la societat capitalista. Dissortadament, l’aprenentatge per a fer les coses d’una altra manera és lent i complex, per la qual cosa la desesperança i el desencantament proliferen, els poders fàctics es freguen les mans i l’emancipació sembla només un somni. Encara així el mite de l’esquerra, que és tot un repte vital, segueix viu, doncs ens recorda la importància de transformar-nos en millors éssers humans, de ser coherents amb els nostres ideals, d’expandir la nostra consciència i d’abraçar la vida sense temor. En suma, el mite ens recorda l’exigència de ser d’esquerres per fora i per dins.
