Amb tot, són rares les ocasions que en un sistema formalment democràtic s’utilitzen les dues últimes i dràstiques solucions. El més habitual és prevenir amb una violència estructural sostinguda per una disuasiva xarxa de constitucions, codis penals i lleis “naturals” del mercat capitalista. Encara que si en un moment determinat brollen les fogueres del descontentament, de la impugnació explícita o de la reivindicació eloqüent, l’engranatge policial esta disposat per a intervenir. De fet, els antiavalots formen un curiós “cos” que en realitat funciona a la manera dels anticossos, prests per a eliminar violentament el que es perceben com agressions externes contra el “bon” funcionament de les institucions. No obstant això, malgrat la seua fera aparença i a les seues contundents i dures actuacions, els policies que a manera de robocops impedeixen per les braves determinades protestes són persones aparentment normals que ens podem trobar en qualsevol lloc, fent la compra, anant al futbol amb els seus estimats fills, fent la cua del teatre, esperant el seu torn en el metge, emplenant una travessa o donant-nos amablement el bon dia en l’ascensor. També ells sofrixen i s’alegren, es diverteixen amb els seus amics, estimen a les seues parelles o gaudeixen d’unes cerveses en un bar. Passegen pels parcs, tiren molles als coloms, munten amb bici i van a concerts musicals. I no obstant això, quan es calcen les seues cuirassa, les seues porres, els seus escuts, els seus llançapilotes de goma i els seus cascos, tot canvia, i ja no semblen éssers humans sinó robots programats per a colpejar, i fins a per a colpejar gratuïtament i amb ferotgia, aplicant el “operatiu” contra els “avalotadors” tots que tant odien.
Per tot això hom se sent temptat a indagar què hi ha més enllà de tota esta brutalitat desfermada, a esbrinar quins impulsos s’amaguen en este afany, profundament interioritzat, d’agredir als altres, especialment als més febles, quins fosques forces impulsen a estos homes a enfundar-se l’uniforme de bèsties fosques per a comportar-se com a tals. La veritat és que hom sospita que els aldarulls que estos “números” de policia s’esforcen en aplacar no són més que traduccions externes dels seus propis aldarulls interns, de les seues contradiccions, pors, aprensions i misèries, i que els seus colps de porra no els donen solament en les sofertes carns dels sindicalistes, estudiants, desnonats o esquerrans confesos, sinó que en realitat van dirigits contra els fantasmes, dimonis i monstres que secretament els turmenten, i més encara dedicant-se al sòrdid quefer pel qual cobren.
I solament aleshores hom encerta a intuir que, fet i fet, la violència legal que l’Estat concedeix exercir als policies amb l’aval d’un nombre de placa guanyat en una oposicions a funcionari no sols és la teràpia salvatge que l’Estat administra als que intenten canviar realment les coses, sinò que es revela com una grollera autoterapia personal que els antiavalots practiquen, inconscientment, per a apaigavar els seus propis aldarulls psíquics, que no han de ser pocs. I que per això colpegen i colpegen amb tant de sadisme, perquè quasi sense saber-lo pretenen dissoldre les seues ombres a colps o a trets de pilotes, doncs com no poden o no saben fer-lo d’altra manera, però disposen d’unes armes físiques que els altres no tenim, expressen amb elles les seues fòbies i vergonyes cap a fora i es queden així més descansats, amb els músculs més relaxats, una mica més embrutits que ahir però disposats a dormir com xiquets, mentre als calabossos alguns dels seus companys, que actuen sense cuirassa, es dediquen a practicar a la tortura psicològica amb els desgraciats detinguts per a així lliurar-se de les seua pròpia tortura psíquica, de tant com saben que tenen un treball molt tòxic i que la brutícia moral que els impregna no s’esborra fàcilment. Però igual totes estes especulacions són simples exageracions literàries, i els anticossos de l’Estat no ho veuen tot tan complicat i rebuscat. Igual tan sols es tracta de l’acompliment disciplinat del deure i de la llegendària i trista “obediència deguda”. Potser després de les brutals càrregues en un dia d’intensa feina els antiavalots es lleven l’uniforme de guerra i se’n van amb els seus fills a uns multicines a veure l’última pel·lícula de Disney. I gaudeixen amb les crispetes i les coca-coles gegants. Potser, després de tanta violència professional pagada amb els nostres impostos, este parèntesi de feliç consumisme els desconnecta del seu femer existencial. Per unes hores… I a l’endemà, tot torna a començar…
