Per a dilucidar tan inquietant enigma, ens atrevim a suggerir que l’èxit puixant de la dreta fou fruit, en bona mesura, de l’aposta d’esta per una comprensió i aplicació de la lògica “glocal” pròpia de la modernitat avançada, un assoliment que, dissortadament, l’esquerra ha estat massa temps lluny d’aconseguir. D’una banda, la dreta va activar el “factor global”, consistent a implementar, tot i que des d’una perspectiva neoliberal i conservadora, la inserció del País Valencià en la xarxa global de ciutats i esdeveniments al més pur estil del “capitalisme popular”. D’altra banda, i com a complement necessari, la dreta va conrear exitosament el “factor local”, consistent en la construcció política del projecte identitari d’una “Comunitat Valenciana” reconeguda pel món i orgullosa de si mateixa.
Per a explicar aquest factor local hem de referir-nos al cèlebre cineasta David W.Griffith, qui en 1915 va dirigir el film El naixement d’una nació. En esta pel·lícula Griffith mostrava, a partir de la traumàtica experiència de la Guerra Civil nord-americana, l’aparició i construcció de l’esperit nacional dels Estats Units. En el seu discurs fílmic, Grifitth justificava el racisme recurrent del Ku Klux Klan com a eficaç anticòs per a contindre l’existència de la població negra i els seus valedors blancs, considerats com a enemics interns de la nació. En el cas valencià, la nostra hipòtesi sosté que la dreta va posar en marxa, a partir dels anys noranta, un procés d’invenció de la “Comunitat Valenciana” recolzat, en part, en l’estigmatització de l’enemic intern “catalanista” o esquerrà —presentat com a antivalencià—, arran de la nostra particular guerra civil, l’anomenada “batalla de València”. La dreta va arribar al govern autonòmic en 1995, i després d’integrar el “blaverisme”, el seu singular i no menys recurrent anticòs contra l’esquerra, es va dedicar, mitjançant la confecció d’una narrativa específica, a promoure el “naixement” d’un nou país, o més be caldria dir d’un “no-país”, plantejat com una nova comunitat i una nova identitat valenciana. I en este cas, sí que sembla que el nom va contribuir a “fer la cosa”, perquè l’hegemonia dretana en la “qüestió de noms” ha estat incontestable, doncs la majoria de la ciutadania va asumir com a pròpies les idees conservadores en matèria de “valencianitat”.
Ara repasem una mica la història: la denominació “País Valencià”, ja documentada en 1699, fou posada en circulació per l’esquerra valenciana durant la Segona República i ja plenament utilitzada a partir de l’obra de Joan Fuster com a sinònim de projecte nacionalista de progrés. Amb tot, esta denominació mantenia vincles històrics amb el concepte-projecte dels Països Catalans, que, tot i ser bàsicament un invent dels anys trenta, també es va popularitzar en els anys seixanta en el context de la lluita antifranquista. Este fet faria que la dreta valenciana, que fins als anys setanta havia defensat la denominació de “Regió Valenciana”, passara a reivindicar estratègicament el nom de “Regne de València” com a antídot contra el “perill catalanista”, considerat per aquella com a inherent a la denominació de “País Valencià”. En tot cas, en guanyar les forces conservadores la batalla dels símbols amb l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia del 1982, progressivament bandejaren el “Regne” i començaren a conrear la nova i oficial denominació de “Comunitat Valenciana”. Ben significativament, l’única denominaciò de comunitat autònoma de l’Estat espanyol que obvia els nom històric d’un territori.
El vulgar neologisme, del que es va burlar fins i tot el seu inspirador, Emilio Attard, fou acceptat, com qui accepta un polp com animal de companya, pel socialisme valencià governant, que mai se’l va arribar a creure del tot, mentre que era rebutjat o desqualificat per les forces més nacionalistes o esquerranes. Per contra, la dreta, una volta assimilada la retòrica “blavera” als seus interessos, mamprengué la tasca, a partir del 1995, d’omplir de contingut simbòlic, polític i cultural la “Comunitat Valenciana”. Per a això, sabedora que la immensa majoria de la població valenciana se sentia nacionalment espanyola, va actualitzar, adaptant-lo als nous temps, el vell discurs regionalista, el principal responsable, des de la Renaixença, de la configuració de l’imaginari simbòlic central de la identitat valenciana. Una operació que va triomfar mentre s’accentuava la feblesa i marginació institucional del discurs nacionalista autòcton. En definitiva, la vacuna contra el “País Valencià” era el projecte d’un “no-país” anomenat “Comunitat Valenciana”.
Amb una esquerra a la defensiva, fragmentada i sense un projecte unitari de País Valencià, la dreta s’aplicà a omplir d’un sentit “modern” la “Comunitat Valenciana”. Així, a través de la propaganda institucional, la manipulació mediàtica, la instrumentalització de conflictes i la política cultural de grans esdeveniments, s’activaren els materials que, conjuntats, féu possible crear, en només quinze anys, la sensació que la nova Comunitat era un fet social real i diferencial dins de l’Estat. Els materials referits foren el neoforalisme simbòlic, l’equiparació de l’exitosa “València global” amb una nou “Segle d’Or”, l’expansió econòmica de la mà del sector de la construcció i el turisme, una orgullosa narrativa autonomista connectada amb un populisme festiu i la defensa del particularisme lingüístic. Tot plegat es va enfortir la percepció de la valencianitat com una manera diferenciada de ser espanyol, i la imatge de la Comunitat Valenciana com la “locomotora” de la modernitat espanyola, com una terra rica, abundant i captivadora per als capitals. No comptava ja massa ni la història, ni la llengua pròpia, ni una cultura singular ni les realitats comarcals, sols calia enaltir, “apolíticament”, un “no-país” pragmàtic i obert, un espai de promisió per a tothom i destinat a trobar el seu lloc en el mapa mundial.
L’eficàcia simbòlica del nou producte identitari es va demostrar en l’ús i abús, per part de la dreta governant, de l’expressió “la Comunitat”, situant-la així a la mateixa alçada semiòtica que “el Principat” (de Catalunya). De manera que, mentre que l’esquerra i el nacionalisme rebutjaven la “comunitat”, rebaixant-la a les minúscules, la dreta exprimia les majúscules, aconseguint de pas l’estigmatització progressiva del “País Valencià”. Cal insistir que no importa que esta operació amagara tota mena de draps bruts i polítiques roïnes per al país, ja que una gran part dels ciutadans va vore, i més en un context econòmic expansiu al caliu de la rajola, més avantatges que costos. Els mitjans de comunicació com RTVV i altres aseguraren que el producte propagandístic fora interioritzat i defensat per una gran part dels electors, còmplices més o menys inconscients del gran muntatge.
Després arribà la desfeta ja coneguda i patida per la ciutadania d’eixa “Comunitat” que dessignava un “no-país”, concebut només com un gran solar ple d’oportunitats econòmiques per al negoci; un “no-país” construït amb les arts d’un neoliberalisme corrupte a colp de pelotazos sota la creença de que estos acabarien beneficiant a tots… De sobte, el brutal impacte de la crisi econòmica de 2008 mostrà que la “Comunitat” era una bombolla més, potser la més gran de totes, una estructura amb fonaments de fang, una cabanya amb pinta de palau forjada per xarxes clientelars de corrupció, polítiques amorals i la rondalla d’una globalització feliç. L’esclafit d’escàndols com Gürtel, Bankia, Brugal, Emarsa o Cooperació, entre d’altres, feu la resta. I encara quedava per surar el gegantesc forat d’un deute públic de quasi 30.000 milions d’euros. Tot i que el PP valencià guanyà per majoria absoluta les eleccions autonòmiques de 2011, pocs mesos després hagué de dimitir el president Camps i la caiguda lliure no feu més que accentuar-se. La d’ell i la de tot l’entramat. Sols aleshores una gran massa de ciutadans comprovà abruptament, com qui de sobte desperta d’un somni, que la “Comunitat” feia aigues per tots els costats, i que el “no-país” de conte de fades potser amagava un país real, vell i jove alhora, lluitant per la seua dignitat. Però això ja forma part d’un altre temps i un altra història, que encara està per escriure’s col.lectivament.
