Des dels grups antimilitaristes i pacifistes, sense enganys, a la Creu Roja sempre l’hem vista com una organització ‘para-militar’ que serveix per tractar d’embellir la brutalitat de les guerres i donar-los l’aura “d’humanitàries” (un oxímoron) i de menys cruels i salvatges. Quan, és evident, que les guerres, cada vegada ho són molt més mortíferes, brutals, horroroses i terrorífiques. Perquè maten més que mai a la població civil indefensa, com veierem als Balcans, a Irac, a Gaza, a Ucraïna, etc. i en compte de limitar-se a matar-se entre si les tropes militars dels diferents bàndols en conflicte, així com els fabricants, venedors i traficants d’armes, les principals víctimes solen ser, més que mai, la cutadania civil i desarmada, però, o quasi mai ho són els militars, els estrategues i els polítics que decideixen dur avant les malaïdes guerres; els qui treuen profit de la fabricació i venda d’armes o de l’apropiació de les matèries primeres i dels recursos fòsils (petroli, gas…).
Mentre veia a la regina espanyola felicitant a la Creu Roja, no podia oblidar que aquesta organització junt el Vaticà ajudaren a molts criminals nazis després de la II Guerra Mundial a fugir de la justícia i escapar per ‘la línea de les rates’, cap a l’Estat espanyol o Amèrica del Sud, amb la finalitat d’escapar de ser jutjats per la justicia dels crims que cometeren, com explica Francesc Bayarri a “Cita a Sarajevo”, Uki Goñi a “La autentica Odessa” o José Mª Irujo a “La lista negra. Los espias nazis protegidos por Franco y la Iglesia”, d’entre els quals imagine que haurà inclós el general croata d’origen Bosni, Viekoslav Luburic, que fou assassinat a Carcaixent, per Ilija Stanic, com conta Bayarri a “Cita a Sarajevo”; encara no he pogut llegir el llibre d’Irujo perquè està eshaurit. No obstant en aquests llibres i en el de Joan Cantarero “La huella de la bota. De los nazis dels franquismo a la nueva ultraderecha”, 2010, s’al·ludeix a explicar les connexions entre el franquisme, el Vaticà, la Creu Roja i el nazisme.
Tornem al present de la Creu Roja; fa més de quatre anys que a l’Arenal, escolte- tots els estius- invariablement, com la Creu Roja de Xàbia no es digna en fer els seus missatges també en la nostra llengua, en valencià-català, i només els fa en castellà i anglés, que no són les nostres, com recordava Ferran Suay a propòsit de la bandera espanyola (Aquesta no és la nostra) a l’ajuntament basco-navarrés de Zugarramurdi (Navarra). En canvi, a molts llocs del País Valencià, ho fan tot en llengües que no són la nostra, com si la ciutadania valencianoparlant o catalanoparlant no tinguera dret a tenir cap dret, ni cap respecte, ni cap consideració, ni lingüística ni de ciutadania; els ho he dit personalment, queixant-me oralment i, per escrit, a través de la premsa, i sembla que aquesta organització siga del tot sorda a les reclamacions de valencians, baleàrics i catalans. Si, posem per cas, ho feren tot en valencià i només que en valencià i en anglés i algun ciutadà espanyol els recriminara que ho feren també en castellà, estic convençut que atendrien les seues propostes immediatament: no obstant, si es tracta de queixes de la ciutadania valenciana, balear o catalana, res de res.
L’altre dia, aní al Punt Cívic a fer servir el wifi i entrar a internet; es tracta d’una oficina municipal que hi ha a l’Arenal de Xàbia per a facilitat la ‘integració’ del fills i filles dels immigrants nord-africans; escoltava com tots els monitors i monitores de la Creu Roja es dirigien als xiquets i xiquetes, únicament i exclusivament, sempre en castellà. Per comprovar el nivell d’intel·ligibilitat de valencià dels xiquets i xiquetes, d’aparença nord-africana, em vaig dirigir a un dels xiquets en valencià preguntant-li a què havien estat jugant, si s’ho havien passat bé i qui havia guanyat i em va respondre –perfectament- en la nostra llengua que havien estat jugant a futbol, que s’ho havien passat molt bé, però que el seu equip havia perdut… llàstima, més que guanye el millor, cal saber guanyar i perdre; després en vaig adreçar a una xiqueta en valencià, preguntant-li com s’havia fet una ferida que portava al genoll i la xiqueta em va respondre -entenent-me del tot-, però el castellà, que havia caigut un bac… però no jugant a futbol sinó a un voral de la carretera. Per tant, com aquesta xiqueta no sabia encara parlar en valencià-català, vaig concloure que els monitors i monitores de la Creu Roja, haurien de parlar-los sempre o majoritàriament en valencià per a integrar-los -adequadament- a la realitat lingüística i cultural del País Valencià, (ai, i no a la de Madrid!). Espere que aquesta sol·licitud feta amb tanta cura, siga tinguda en compte per una associació que es finança, sobretot, dels impostos que recapta de valencians, balears i catalans, que som els territoris de l’estat que més impostos en paguem i menys en cobrem, d’acord amb tots els informes verídics d’economistes independentsi solvents i no dels que estan venuts a l’estat per a fer trampes i que Madrid esdevinga l’autonomia que més paga.
En conclusió, quan escolte Creu Roja, plante les orelles, em sembla que és un ‘mite’ alimentat per mots com la “solidaritat”, “l’humanitarisme”, la “pau”, etc i quan fregues la pell una mica ix el que ix… Perquè ‘solidaritat’ amb la llengua dels valencians, balears i catalans en tenen molt poca, per no dir gens; perquè ‘solidaritat’ amb la democràcia, el pluralisme i la diversitat cultural, que era el que deien els ‘nous monarques’ al discurs d’entronització sobre les “altres llengües” de l’estat, que havien de ser protegides i fomentades perquè eren de tot l’estat… res de res. Em sembla que la Creu Roja, almenys la de Xàbia, s’ha quedat en el franquisme, pur i dur, quan era la “Cruz Roja Española” i ajudava a fugir els nazis i a genocidiar del tot la llengua dels valencians, balears i catalans. Adés i ara.
