Abans d’iniciar el seu recorregut per la seua infantesa, Joan F. Mira a “El tramvia groc”, posa un paràgraf de Vladimir Nabocov, “Speak memory” (Parla memòria): “He viatjat cap arrere amb el pensament –amb un pensament que s’aprimava sense esperança pel camí- a regions remotes on buscava una sortida a les palpentes, per descobrir que la presó del temps és esfèrica i sense eixides”. Després a “L’ample palau de la memòria”, Mira ens recorda a Descartes i capgira el seu “cogito ergo sum”, per “Je me souviens, donc je suis” (Jo m’en recorde, per tant, sóc), com a l’últim fonament de l’escriptura i de la vida humana, de la pròpia en tant que pròpia i també en tant que connectada amb la dels altres. No un fonament sòlid sinó dubtós i movedís, infinitament fràgil, com sabia Marcel Proust a la recerca del temps perdut, “com un obrer que treballa per assegurar uns fonaments duradors enmig d’un corrent”. El corrent del riu vell d’Heràclit que és una metàfora del viure en el temps en incessant canvi. Les aigües del riu del temps, passen, es renoven a cada instant i no les podem atrapar ni aturar.
La memòria és la preservació interior del passat, però també és l’única cosa que dóna alguna llum al present i algun sentit als possibles futurs, cada vegada més incerts i fràgils. La memòria és la reina de les paradoxes: es capritxosa i va, com qui diu, al seu aire. Montaigne es lamentava amargament d’aquesta inconsistència, ens serveix quan vol, no quan volem nosaltres i, per fortuna, està plena de racons foscos i forats inaccessibles perquè del contrari no la podríem suportar. No hi ha literatura possible si la memòria dels humans fóra nul·la, però tampoc si fóra total i perfecta… La suma dels instants quan anomenem les coses de mots i les paraules adquireixen sentit és el principi de l’autobiografia. La memòria és el material de la construcció narrativa, del to, dels colors, de les olors, dels sons, com escrivia Shelley: “La música, quan les veus suaus s’assequen,/ vibra en la memòria./ Les olors, quan les dolces violetes ja es marceixen,/ viuen dins del sentit que aviven”. Parlar tocant la memòria i avivant els sentits perquè vibre amb mots la vida de nou. Sant Agustí escrivia: “Arribe als dominis de l’ànima i als amples palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions poliformes dels sentits […] És allí que em trobe també a mi mateix, que em torne a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes i de la sensació que experimentava en fer-les”. El d’Hipona diu: “Jo visc, i per tant existisc”, la primera realitat és la pròpia vida, el cel, la terra i el mar i amb la vida dels altres. Som éssers socials; sense una xarxa que ens acull, els humans seríem bèsties salvatges o déus, però no animals polítics.
Josep Pla afirma: “Tinc un elevadíssim concepte de la missió de l’escriptor en relació amb l’època que vius”, i la “responsabilitat total” s’expressa amb paraules contundents; “la primera obligació d’un escriptor és observar, relatar i manifestar l’època en què es troba”, en la tria dels mots i en l’inventari de les situacions, una suma de detalls subtils, de pensaments, persones, cares, arbres i vents, llums, sons, colors, veus o paraules. La suma de percepcions de la nostra vida per expressar-les abans “que no les haja absorbides i soterrades l’oblit” (sant Agustí). Pla diu: “la meua obra no és peremptòriament més que una addició de fulls d’un diari íntim vastíssim –unes reminiscències, unes reminiscències de la cendra de la vida”. Viure humanament, en aquest temps limitat i mortal que és el nostre, és tant com recordar: qui tinguera la memòria buida seria tant com un cadàver ambulant, qui tinguera la memòria plena i total, ja en l’eternitat, podria gaudir de tants records com Funes “el memorioso” del conte de Borges, que no oblidava res. La reminiscència, la cendra de la vida, és el material del viure dels qui tenen la “diabòlica mania d’escriure”.
Amb aquesta introducció que és un repàs per alguns dels clàssics claus en filosofia i literatura del ‘jo’ o del ‘jo confesse’ (i remembre) comença a descriure Mira les cendres de la seua vida, “L’adreça era el Camí Reial de Madrid, núm. 421 (abans 311, després 455, després no ho sé)”… Potser el seu habitat d’infant ha sigut engolit per les redones de la circumval·lació del trànsit a les entrades i eixides de Valencia, ens descriu sa casa a la Torre, el que passava per davant de sa casa quan ell era un infant i molts segles abans quan era la Via Augusta de l’Imperi, de Roma. Ens recorda l’apisonadora que aplanava i asfaltava la carretera, els tebeos de guerra, “Hazañas Bélicas”, el seu pas pel ‘Frente de Juventudes’ de Russafa per a jugar a ping-pong, un horitzó cap al nord cap a la ciutat, o en l’horitzó de migjorn cap als pobles de l’Horta, Alfafar, Benetússer, Catarroja i la seua plaça de poble, que preferia a la despersonalitzada València…
Mirava tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, per una via Augusta per on passarien les tropes d’Annibal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt i després, amb elefants de càrrega i de guerra, marxant lentament cap als Pirineus i cap a Itàlia; poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de guerres de Viriat vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia al mateix lloc on hi ha ara la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara diem de sant Vicent, eixia cap a Saetabis i passava just per davant de sa casa. Via Augusta per Octavi August, via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis on hi ha les columnes d’Hèrcules més enllà de les quals comença el misteri, com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno i serà un dels motius de la seua novel·la “Els treballs perduts”, heroi destructor de monstres, quan tornava de furtar-li els bous al Sol. Via que anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual era al seu torn la continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia o San Pancrazio que baixant arriba al Vaticà i la plaça de Sant Pere.
Qui sap si passaren per davant d’on hi hauria sa casa, els guerrers visigots venint de Barcelona o Narbona, els exèrcits moguts per la fe de Mahoma i les tropes de Jaume I fundador d’un regne nou, amb una nova llengua, noves lleis, nous pobladors, gent portadora d’una nova religió que era el retorn de l’antiga, amb bisbes, monestirs, convents i catedrals. També hauran passat gremis revoltats de la Germania de València, potser després tropes enviades des de Castella pel gran camí reial quan encara no era de Madrid, les tropes de l’exèrcit maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, delmats i vençuts a la batalla d’Almansa; també les tropes de Bonaparte de Còrsega i segles després alegres cap al front d’Aragó, cotxes negres amb les inicials UGT o CNT, UHP (‘Unión Hermanos Proletarios’) o FAI i després passaren les tropes de Franco. I ens conta la seua anada a l’escola dels Escolapis del carrer Carnissers, amb el tramvia groc, que quasi el mata en baixar a la plaça de Sant Agustí; sovint passava pel carrer de l’Hospital, on sa mare li contava les històries d’un frare mercedari, fra Gilabert Jofré, que tingué pietat dels pobres bojos, els orats, que vagaven pels carrers i les places, insultats i apedregats, escopits i famolencs i bruts, i va fundar, al començament del segle XV, el primer manicomi d’Europa, com ens han contat totes les mares i també li contava sa mare els miracles de la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats, feta per àngels escultors que no ens han contat mai. I l’Hospital amb una escultura d’Asclepi o Esculapi, fill d’Apol·lo. L’infant recorria per dins de l’Hospital i a la novel·la “El bou de foc” ens conta alguns d’aquests records preguntant-se “on els duen, els morts? A la nevera”. El carrer del Torn de l’Hospital dels nens expòsits, que ara és Biblioteca Pública i ans part de l’Hospital i de l’antiga facultat de medicina. L’infant passava pels carrers del barri xinés, ple de prostitutes, pel costat del Col·legi de l’Art Major de la Seda, cap a l’Escola Pia, prop del Mercat Central, una de les millors catedrals de les verdures, el peixos i les fruites, al costat d’una Avinguda de l’Oest criminalment apunyalada pel progrés especulatiu de la ‘modernitat’ lletja i horrorosa. Recorda “Le tramway” de Claude Simon, 2001, traduïda del francés al català de València per Joan F. Mira per a Bromera, 2002.
Hi ha també un cant precís a l’Horta de València, a la seua gent, a la seua terra, a les collites, a l’entauladora, als cavalls, a l’aixada, a la geometria dels treballs agrícoles que dibuixen la perfecció de les mesures, com una catifa mil·limètricament ordenada en els solcs, els cavallons, l’aigua de les sèquies, les verdures, els arbres, les figueres, les pereres, els albercoquers, les pomeres i la terra, una de les millors terres de conreu del món. És un homenatge a l’Horta de València i als seus llauradors, com el millor que han sabut fer els valencians a tot el planeta, treballar la terra amb profit i estètica admirable, just ara quan l’horta periurbana està desapareixent per cimentació urbanística.
És un homenatge també a la seua genealogia familiar, als familiars Mira d’Albacete, del sud d’Alacant, de Xixona, del Fondó de les Neus, als orígens familiars d’Alzira, els Casterà i els Sifre de la Ribera, de la seua mare, entre el Xúquer i el Túria, potser els remots orígens de França… a la manera de Youcernar. És un record de son pare i sa mare, de les seues malalties, vides, treballs, enamoraments, afanys, oficis, pesars i morts; és un record als seus germans (Ernest i Enric) i a la seua germana petita, cosins i cosines, ties i oncles; un homenatge a la seua obra “Cucs de seda”, la seua primera narració, als estudis d’antropologia i a la creació del Museu de la Beneficiència on hi haurà recollit tot tipus d’estris i eines valencianes per a treballar la terra. Es també un homenatge a la granja del seu pare, a l’”Animal Farm” de George Orwell dirigida per porcs, grunyint violentament, on abans hi havia gallines que foren robades i després es tornà fracàs la matèria del somnis. També apareixen “els papes Borja”, de la seua novel·la, com “Els treballs perduts” on el bibliotecari Joan Oliver rememora el seu bateig “Aquest sant Joan Baptista i Sant Joan Evangelista i el dia del bateig l’església estava cremada, l’església estava fumada, no quedava ni un sant als altars ni un sol dels dotze apòstols als pilars”… “La Comèdia” de Dante, “Purgatori”, “El professor d’Història”, “Els Evangelis” i “l’Odissea”, en un record del seu naixement, el de Mira a la manera de Canetti; i de les seues pròpies obres.
Una cadència general en el record del temps perdut, que, sovint, té un aire a Proust i ens explica com, després de la mort del seu pare, fou presa fàcil per als frares escolapis que l’atraparen: “els quatre anys i mig de la meua vida va ser la d’un novici adolescent en un vell convent desolat, un jove monjo en un antic monestir cistercenc, i la d’un estudiant cosmopolita a la Universitat Gregoriana de Roma. Qui sap si els podré explicar llargament algun dia. Només diré que van ser anys profitosos i plens, que no he lamentat mai haver viscut. Laus Deo”. Així és el final d’un llibre memorístic, que, al meu parer, és el millor que ha fet Mira fins ara i que condensa trossos de vida, de les seues quimeres i de les seues novel·les anteriors, dels seus propòsits; un recorregut de la memòria fèrtil, que parla i es belluga mentre esta viva la vida i ens mostra les fragilitats, els desvaliments, les petjades, els equilibris impossibles, les ferides, els traumes, els senyals del cos i de l’ànima i també les morts; llurs solidesa escripturística en narrar els laberints d’allò viscut i literaturitzat.
Perquè de manera amena i meditabunda s’expressen els anys d’una època de postguerra, se n’anem a la prehistòria dels primers humans que xafaren les terres de l’Horta de València, el pas dels diferents pobles i guerres fins avui i inclús en els cucs, sargantanes, papallones i dracs, imagina un món deshabitat on aquests animalets de Déu siguen les úniques criatures sense éssers humans… perquè remembra que el seus avi es va menjar una poma amb cuc i tot d’un mos redó. Són històries, cabòries i relats d’una autobiografia corprenedora que ens sacseja, emociona i interessa perquè també és, en bona part, la nostra, la de les generacions anteriors i posteriors; des de la postguerra fins als que nasqueren a la dècada dels cinquanta i dels seixanta i, potser dels setanta, si volen saber què hi ha darrere de les seues vides, quin és el passat i el delicat subsòl que xafen. Perquè en els relats i en les vivències que retrata Mira ens sentim descrits, implicats i ens afecten de ple. Com un recorregut individual i col·lectiu que ens concerneix, en enfilar, en equilibri inestable, diversos fils en trames de colors vitals. Un Joan F. Mira, que, sens dubte, com confessa, pel que fa als seus trets físics, sembla un germà bessó de Woody Allen, amb la pell més blanca, rosa i fina inclús o un jueu ortodox de Manhattan i a la portada hi ha un adolescent amb ulleres a sobre d’un pal en un equilibri increïble de funàmbul del circ de la vida, en una precària inestabilitat que mira el món apujat sobre una crossa de fusta de pirata per observar les coses per sobre dels que caminen a ras de terra. I canta les excel·lències del seu poble valencià, des de sa casa, per entendre perquè aquella Via Augusta i l’Horta que l’envoltava ha esdevingut simple carretera ‘de’ Madrid, en un possessiu colonialista, de saqueig, guerres, ruïna i espoliació.
