El poble fa la llengua?

L’expansió de l’imperi romà comportà l’expansió del seu idioma: el llatí. Però, més que la parla, el que més es va extendre va ser el desig d’integrar-se en el sistema de vida que portaven els romans, d’ahí que la romanització cresquera tan ràpidament, primer pels païssos riberencs mediterranis i després per la major part de l’Europa occidental, malgrat això, els propis romans consideraven el grec com a signe de superioritat intel·lectual, el mateix Sant Pau propagà el seu missatge majoritàriament en grec però va ser l’expansió del cristianisme fet per una església que havia adoptat com a seu el llatí el que va influir de forma decisiva en la implantació generalitzada d’este.

L’església cristiana usava exclusivament el llatí a les seues activitats tant de la litúrgia com de la predicació. Bisbes i monjos viatjaven contínuament d’un país a altre sense necessitar traductors. Amb el segle XII la societat medieval arriba a la seua plenitud. És el segle de les croades i de les grans catedrals, el de l’ordre del Císter i el de la fundació de les primeres universitats: París, Oxford, Cambridge, Bolonya, Montpeller, Colònia, Upsala, Cracòvia, Salamanca, etc. autèntiques fàbriques del saber. A totes elles la seua vida universitària transcorre íntegrament en llatí i professors i estudiants passen d’una universitat a altra sense cap problema amb l’idioma.

Entre el segle V i el X no hi han documents escrits en lléngües vulgars, és a dir, en les lléngües que parlava el poble encara que ja era evident que la distància que hi havia entre el llatí culte i aquelles era cada vegada més gran, tant era així que l’emperador Carlemany creà escoles per a que els fills de la noblesa aprengueren llatí perque s’adonava de la seua ràpida pèrdua d’influència.

Al Renaixement, el saber deixà de ser una activitat exclusivament eclesiàstica i les llengües vulgars derivades del llatí que havien adquirit diferents modalitats segons cada àmbit d’aplicació de normes i jurisprudència i també, en gran mesura, degut a l’activitat literaria donat que els autors, cada vegada més, es decantaven per lús de la llengua vulgar que no del llatí a les seues obres i cançons, agafen cada vegada més prestitgi: Descartes escriu el seu Discurs del Mètode en francés, Lutero traduïx la Bíblia a l’alemany el que provocà una gran difusió d’este idioma; Dant, Boccaccio i Petrarca escriuen en la llengua parlada a Florència o la Toscana i quan l’acadèmia de la Crusca, a 1612 decidix confeccionar un diccionari de la llengua italiana tria la llengua de Boccaccio com a referència, i poc a poc, les llengües vulgars van convertint-se en llengües nacionals i malgrat que al segle XVIII i principis del XIX, per exemple, les tesis doctorals encara es redactaven en llatí, com així ho va fer Kant, el seu avanç era ja imparable. A Espanya, Nebrija publicà la seua Gramàtica Castellana a 1492 el que també suposà una modernització d’aquell.

Les reivindicacions nacionalistes dels estats europeus tenien com a bandera el seu idioma i el mapa d’Europa sortit del congrés de Viena a 1814 fins al tractat de Versalles a 1918 l’agranà un vent de llibertat que reclamava el reconeixement de les seues identitas instal·lades ja a la majoria d’edat.

Amb este panorama, les nacionalitats amb idioma propi sentiren la necessitat de definir quin era el seu idioma i a cada país s’inicià un procés de clarificació i organització que no podia ser d’altra manera que de naturalesa científica si és que es volia aconseguir una dignitat i un reconeixement seriós per a la seua parla. Este procés encetat no podia ser de cap manera de naturalesa política perque la política és una cosa aliena (per desgràcia o no) a la ciència: la ciència es fonamenta en demostracions empíriques racionals-deductives, i la política, en decisions més o menys arbitràries del poder de torn per la qual cosa esta no podia encaixar ací.

Pel que es referix a la llengua dels valencians, a la nostra Renaixença molt particular, també es plantejà seriosament la necessitat de la definició del seu caràcter, estructura, orige, gramàtica i ús, per la qual cosa calia insertar-la al seu àmbit científic corresponent primer que res: Per arribar a la unificació lingüística no veiem més que un camí. No és el de les autoritats (polítiques) que ja està vista que ningú reconeix ni el de la imposició, sinó el de l’acord…. (Taula de Lletres Valencianes, núm. 34, 1930).

L’anarquia existent al segle XIX on cadascú escribia amb diferències marcades respecte els altres per no haver un consens sobre la normativa, reclamava una clarificació urgent. L’abandó del valencià com a llengua de prestitgi social i institucional com a conseqüència del Decret de Nova Planta de Felip V havia provocat el desgavell lingüístic dels segles posteriors, però la cosa va quedar definitivament tancada per a tots els escriptors valencians amb l’aprovació de les conegudes Normes del 32 o de Castelló signades pels intel·lectuals i escriptors de més prestitgi del moment i de tota mena ideològica.

Després d’este esquemàtic resum, forçosament incomplet, cal preguntar-se: A quin moment de la història apareix el poble com a constructor de l’idioma, com diu el PP?

L’individu és un transmissor de sons que associa a imatges i conceptes els quals registra passivament i actualitza amb les seues accions. El funcionament del sistema i la seua dinàmica són independents de les seues decisions. (F. de Saussure, E. Durkheim)

Queda clar doncs, que el poble és un element passiu de la construcció dels idiomes al llarg de la història i que no més les institucions amb autoritat reconeguda i facultats decisòries sobre el tema poden definir a cada època el que ès correcte i el que no de cada un. La missió del poble és aprendre les normes que estes institucions marquen i el deure dels poders públics és fer arribar estes a tot hom per a que les coneguen i usen i que este no es corrompa ni adultere.

És molt cridaner i efectista dir, com diu el PP, que l’idioma el fa el poble. Seguint eixa línea de pensament, podria dir també que la medicina la fa el poble i posar qualsevol infusió muntanyenca a l’altura d’un medicament testat i sotmés a rigorós protocòl·leg. La barbaritat és tremenda, encara que, això sí, pels “paletos” és paraula de déu perque els llava la cara i els dota d’un argument que, amb la seua ignorància, els sembla irrefutable.

El Partit Popular quan parla, sap a qui es dirigix i coneix les mancances del seu auditori, i, en conseqüència, utilitza aquelles fórmules que l’exciten: ¡Aigua per a tots! ¡Que ens roben la terra! etc. Que son mentides? i a ell què? Que no tenen base creïble alguna? ¡Vaja problema! ¡Si ell sap que el receptor no va més enllà i en que li calfen l’orelleta en té prou!

Hi havia una frasse que deia alguna cosa així com: tirar margarides als porcs. Doncs això. I si bé ho mirem, donen angúnia uns i llàstima els altres, però és el que hi ha i ho sent.