Cap novetat que el PE, de Felipe González i Alfonso Guerra, de Susana Díaz, de Fernández Vara, de García Page, de Bono, de Ciscar, de Lerma, de Puig i de la resta de components, haja tret les castanyes del foc al PP “salvant” l’Estat de l’actual situació d’ingovernabilitat, en el qual es trobava, abstenint-se i facilitant un govern de gavines podrides, malgrat les dues línies roges que el seu Comitè Federal li havia marcat a Pedro Sánchez, d’una banda, amb l’amenaça a la sobirania nacional, d’anarquistes, comunistes i separatistes; d’una altra, amb una posició hipòcrita com una casa, el no a un govern de Rajoy. Recorde amb enyor un amic del meu poble, ja traspassat, el qual em deia ja fa anys, a la transició, perquè els exaltats escridassaven el Rei, nomenat per Franco, “veus Joan, quina paradoxa, Felipe és l’únic que defensa el Rei, donant suport a la monarquia”. Aquell era un home sabut.
En veure el Comitè Federal del PE a Sánchez, amb una proposta d’un govern alternatiu traspassant la línia roja inconvenient, amb un cop d’estat incruent l’han fotut fora, a l’estil, ves per on, d’aquell perpetrat per l’impetuós borbònic, el general Martínez Campos, a Sagunt, el 1874, (que vaja Sant Benet per a nosaltres) podrint-se’n, com sabem, el 1931, per la corrupció econòmica del sistema i de la monarquia, així com pels canvis socials de l’època. Hom per cercar una comparança positiva, pot albirar sobre el règim actual, una durada fins al 2028. Tant de bo abans, perquè aleshores, les garberes de pobres, com les rates que tenien faena, treballaven com a rucs i, els que no, com ara, a espigolar o furgar al fem.
Llavors, com sabem, s’establí una alternança de govern, ara tu, ara jo, acordat “secretament” al Pacte del Pardo, entre els conservadors de Cánovas del Castillo i els lliberals de Sagasta, excloent tots aquells contraris al sistema.
En l’anomenada “transició”, després de la mort de Franco, el 1975, negociaren una Constitució que ha resultat tan sacrosanta i intocable com aquella, manipulada i arreglada pels mateixos poders, així com per ingenus i no tant d’esquerres, que ha preservat amb exactament els mateixos valors i interessos de l’Espanya ancestral, la de la sobirania reial i, també, la nacional, que ha derivat en governs d’alternança per protegir-la, els quals, a més, han afavorit per activa o per passiva, la corrupció econòmica, la degradació política i el lògic descontent social.
Tot sense reconèixer i resoldre el veritable problema; la plurinacionalitat de l’Estat, afegint-hi la colonització de la justícia sense dotar-la de mitjans materials, esdevenint lenta i, per tant, injusta, alhora que assabentats, hipòcritament, apressant-la per resoldre aviat assumptes que els interessa, els altres, que es podreixen, o tracten de fer proves inculpatòries a cops de martell.
Hom ara es pregunta, davant la hipocresia del PE: ¿per què tant de desgavell, per què tantes línies roges, si les intencions des de primera hora, al marcar-les, eren facilitar el govern a les gavines? ¿Per què Sánchez no va plegar, sabedor d’allò que es cou dins del PE, arribant fins a l’abisme, sense contraposar des de primera hora, ficant-los els dits a la gola, l’única solució possible? Sabem perquè, l’ADN del PE és el mateix que el de les gavines, acusen la seua esquerra d’antipatriotes, de radicals, i facilita un govern patriota a l’estil de la reaccionària CEDA de l’any 1934, aquell partit que tibant la unitat sagrada de la Pàtria, la sobirania nacional, donà peu a una Guerra Civil, una guerra entre germans.
Han fet bé abstenint-se, perquè així, deixaran en pau, si són valents, els socialistes de Catalunya, els de les Illes, els del País Basc, els de Galícia i, els d’aquest bandejat País, d’una punyetera vegada. Al mateix temps, si al PE li resta, després del cop d’estat, ara perpetrat, alguna mica de trellat, podrà emprar-lo, besant-se amb les gavines i regenerar-les, formant-ne un altre, amb les sigles PPPE.
De la irresponsabilitat respecte del País, de Ximo Puig, Joan Lerma, Ciprià Ciscar, Alfred Boix i, un altre bon grapat, de moment, sense paraules. Tot i que a Puig, encara li resten els naranjitos.
No sé que podria dir el meu amic ara de Felipe. Com que m’he convertit en un irredempt feixuc, aniré a allò segur, el que deia l’Estellés de Burjassot:
“Societats anònimes de corbs corporatius, corporativistes, xuclant la sang honorable del poble alegrement i sense fer-ne cas, de plors, de precs, d’intimitats inermes, fins a esgotar l’últim pètal darrer!”
Amigues i amics. Què hi farem?
Albal, l’Horta Sud – País Valencià, a la tardor, quan l’ametler, arbre primerenc, ara despullat, mostra mugrons vivificadors, que es desvetllaran en l’altre entretemps, encegant un nou cicle; de l’any en el qual l’AVL li ret homenatge a sor Isabel de Villena, un brot verd del País perenne.
