El catedràtic en fa remembrar aquella dita valenciana de “fer com qui fa no és pecat”, per allò del consol. Hi ha, a més a més, a banda del sentit d’aquesta dita esmentada, una altra confluència: som els dos d’una edat prou acostada. Així mateixa, també li albire una apreciable diferència de caire quantitatiu, ell és un romancer total, endemés força acurat.
És romancer Savater, perquè dedicant-li a l’article un munt de set paràgrafs de diverses línies, per a donar la seua opinió, al final la manifesta en el més curt de tots i l’últim, que al meu parer, pel que diu als restants sis, hauria d’haver estat l’únic, perquè xifrat en disset línies n’hi ha hagut prou, com es veurà, i s’haguera pogut estalviar la resta. Un romancer. Resumint, conclou l’article dient literalment:
“… a quienes prefieren la ciudadanía española a los inquilinatos locales y tratan de mantener las instituciones legales, económicas, sociales, etc., para todos, y no troceadas como porciones de pizza según convenga al caciquismo revoltoso de cada territorio inventado o por inventar, a ésos no se les oye demasiado quejarse y si se quejan se les escucha aún menos. Representan la rigidez anticuada, la casta política, la falta de diálogo y la herencia del fascismo, la desfachatez que se preocupa exageradamente por lo que en realidad no representa problema alguno. Creen ser españoles, pobres cuitados: ¿puede imaginarse algo más arbitrario o peor?” Què fa hom d’açò?
Poc importa que abans Savater, als sis paràgrafs anteriors, enraonés pontificant, que “patatin que patatant” sobre allò que va declarar recentment Pili Zabala, (germana d’aquell que el GAL va assassinar junt a Lasa, soterrant-los tots dos seguidament en calç viva), entrevistada per la SER, la qual no deixà clar si estava a favor, o no, de l’independentisme en Euskadi, que és allò que veritablement els interessava que diguera. Zabala, que milita en Podemos com sabem, va dir algunes coses importants.
Primerament que, l’opinió personal d’ella, ara mateix respecte de la independència, poc importava, considerant que no era una prioritat peremptòria. I que, tot i que al País Basc no hi ha hui dia una prioritat, es mostrava favorable que “a cada territori de l’Estat, Catalunya en particular, haurien de decidir els catalans. A Euskadi decidiria la ciutadania basca”.
De tornada a l’acabament de l’article, Savater es mostra rotund, al meu parer, sense amargar-se de res, com sempre fa, no tan sols dient la seua opinió, a la qual cosa té tot el dret del món, sinó fonamentada en allò que veritablement sent, de difícil justificació tenint en comptes que és, a banda d’un romancer com adés ha quedat dit, un filòsof partidari i practicant del raciocini, i el que expressa, sense disfressa de cap classe, és un sentiment, com és ben palès, caient-li a terra totes aquelles pontificades raons que predica.
Perquè, com es pot explicar raonablement el supremacisme espanyol, guardià de les essències pàtries, que mostra quan diu “los cuales tratan de mantener las leyes, las instituciones legales, económicas y sociales y no troceadas como porciones de pizza”. És a dir, són els amos d’Espanya els de sempre, inclòs ell, els demés ho volen desfer tot. Atorgant-se’n la supremacia per damunt de tots. Això Franco no ho deia tan acuradament, però va dir allò que és un símil: “Todo està atado y bien atado”, i molt d’ull en allò que feu, tot plegat, de segur, ben sabedor de les més principals debilitats humanes: el poder, l’agressivitat i l’avarícia. La democràcia i els drets, com Franco, me’ls passe pel folre. L’Estat i la seua salvaguarda me la reserve.
Com deia no sé ben bé qui, “els drets no s’almoinen, s’exerceixen”. Així que, amigues i amics, empestats per una supremacista pudor antiga, corrompuda i corruptora, extractiva, pecadora i irredempta, per què l’hem de suportar?
M’acomiade amb unes paraules de José Marti, poeta i patriota cubà:
“Altres, homes afamats, tots paraula i poques obres, prompte s’esvaeixen. L’acció és la dignitat de la grandesa”.
Albal, l’Horta-Sud – País Valencià, de l’any que l’AVL dedica a la memòria de Sor Isabel de Villena, escriptora nostra i en la nostra llengua, a la qual mai ningú d’enllà a l’altiplà, li ha dedicat, ni li dedicarà, res.
