La penúltima, perquè encara no han acabat, una proposta capadora de la nostra llengua, al ple de les Corts del 6 de juliol, perquè el Consell estengués aviat el model educatiu plurilingüe, contemplat en aquell decret que el Govern autonòmic aprovà el 3 d’agost de 2012 per donar-li gust a Wert i la seua ideològica LOMCE, primer que ningú a l’Estat, amb nocturnitat i fellonia, quan tothom era de vacances. Així mateix, es commina, com més avant diré, que el Consell respecte les zones castellanoparlants del territori, a fi que no imposen l’ensenyament obligatori del valencià (sols l’assignatura) en les comarques que tenen la possibilitat d’ésser exemptes.
La iniciativa, que ha comptat amb el suport de naranjitos joseantonianos, com no podia esser d’altra manera, com es diu ara, ha estat rebutjada. Arguments previsibles, entre altres, utilitzats per la gavina Beatriz Gascó, encarregada de defensar la proposta: “La conselleria d’Educació actua al dictat d’Escola Valenciana, que defèn postulats catalanistes i la immersió lingüística, la qual cosa seria un retrocés per als alumnes valencians.
Gascó, una gavina jove a la recerca de mèrits, i amb arguments paranoics crònics consolidats, d’anys de l’imperi de ponent, escenifica que Marçà “ja hi disposa d’un decret a un calaix que desterra per complet el castellà del sistema educatiu”. I, a més a més, pregunta a la resta de grups “si volen un model moderat o, tal vegada, un radical model català”. A qui s’adreça la senyora Gascó deixes maneres? Als mateixos que recentment els han votat, uns votants que els han permès, que amb la seua manera de governar, han afavorit que ens escuren les butxaques d’una manera impúdica i desvergonyida. A més a més, segons la Guardia Civil, jutges instructors, fiscalies i la prova que ja hi romanen condemnats a les presons, s’han finançat apropiant-se dels diners de tots.
Cal dir que, la Generalitat, en ús de la seua competència, contempla la possibilitat d’abolició de l’exempció, que és emparada per la vigent Llei d’Ús i Ensenyament en Valencià, ja fos mitjançant un decret, utilitzant les seues competències o amb la promulgació exprés d’una nova Llei d’Ús, com molts clamorosament demanem. Les gavines, lògicament, s’escaroten, tot i que la llei vigent quasi mai l’han acomplit, comminant i amenaçant hipòcritament el Consell amb dur-lo als tribunals per insubmissió i prevaricació si no acompleixen la infamant i infame LOMCE que, segons interpreten, contempla la introducció, entrebancant les línies del valencià, d’una assignatura vehiculada en castellà, la qual li restaria hores d’ensenyament de la nostra llengua.
Gascó, infamement, amb més barra que rostre, ja que es creu que s’adreça a xiquets i sectaris solament, amaga que el TSJCV, amb una sentència datada a l’abril d’enguany, enllumenada ara, i a instancies de STEPV, confirma que no es pot obligar els centres educatius a incloure una assignatura no lingüística en castellà en aplicació de la infamant LOMCE per al curs 2015-2016 a tots el cursos i nivells. L’obligació de l’assignatura del castellà fou imposada per les gavines a les braves, com es dedueix.
Així que, amics i amigues, no m’esprem molt l’enteniment, ja que ix de sobte quan dic quina és i ha estat l’estratègiade la molada, en la qual incloc els naranjitos joseantonianos, donat que aquests estudien amb el mateix llibre, perquè Fernando Giner, portaveu de Ciudadanos a l’Ajuntament de València, en una prova més del seu pensament, ha declarat recentment que hi ha un risc segur de creixement de l’independentisme català a la comunitat de veïns perquè “Estamos en el mismo proceso que Catalunya en los años 80, con nuestros hijos obligados a aprender valenciano como principal lengua y se olvidan del castellano… Las áreas que controlan los radicales son educación y cultura, siendo un proceso de ingeniería social igual al de Cataluña…”·
Un servidor, arran d’açò, somnia amb la tendresa pròpia d’un infant, amb la nostàlgia i l’enyor d’una joventut perduda, aquella dedicació constant i ferma dels mestres dels anys cinquanta, quan s’aplicaven mètodes infal·libles perquè, pel bé nostre, aprenguérem acuradament castellà, una llengua parlada al cel, que hauríem d’utilitzar per lliurar-nos de les calderes de “Pedro Botero”, “donde el llanto y el crujir de dientes era perenne”.
Aquestes accions eren reforçades, a més d’en oracions, per la Formación del Espíritu Nacional, una assignatura com calia, no com Educación para la Ciudadanía, laica, contrària a la tradició. Cantaven, llavors, recalçant-la, diàriament, al pati, tots formats, mentre s’hissava la bandera, “Gloria España, alzad los brazos hijos del pueblo español, que vuelva a resurgir”, mentre els mestres recorrien les filades, puros i cafè licor zero, per veure qui no cantava. També, “la mirada clara y lejos y la frente levantada, voy por rutas imperiales caminando, hacia Dios, montañas nevadas, banderas al viento, el alma tranquilla, yo sabré vencer”, així com la profètica “Prietas las filas, recias marciales, nuestras escuadras van, cara el mañana, que nos promete, patria justicia y pan”. Tot i que de la promesa sols es va complir la primera part.
Això, senyora Gascó, senyor Giner, eren temps com ens calen. Els quals deixaven, com pertoca, un dialecte del poble a l’àmbit del carrer i de casa i gràcies, com deia l’exconseller Vela i l’exconsellera Català, la qual, com pertocava, demanava perdó per si se li colava alguna paraula en la parla de sa mare, o de la senyoreta Punset, qui encertadament ja sabem què va dir, essent premiada a dit a una trona del Parlament Europeu. M’he fet major, açò, a qui pot interessar si alguns, fins i tot, han perdut la memòria històrica?
Sense dubte, fidels a allò que ja va dir l’unflat i ignominiós Wert, ara, a Paris, mitjançant una porta giratòria, justificant el principal motiu ideològic reconegut de la LOMCE, “espanyolitzar Catalunya”, i de passada allò que hi resta d’esmerilar, per a tot seguit desterrar la més significada senyal d’identitat dels valencians, la seua llengua, amb l’ajut descaradament insultant dels reaccionaris botiflers d’ací, brandant curiosament la llibertat, la igualtat i la fraternitat, en les quals no creuen si no és en el seu propi benefici.
Què hauria de demanar hom davant de tot açò? Ben senzill al meu parer, tot recordant el meu enyor de temps jovenívols, gravat al meu disc dur, conformant indeleble i incòlume la meua matèria grisa.
Que no es done suport emparant el Consell envers les accions d’Educació i Cultura per a la recuperació i normalització del valencià, tant a l’àmbit educatiu com al social. No instar-los, a tots plegats, perquè donen exemple a la ciutadania usant-lo en totes les seues manifestacions i comunicats, verbals i escrits, per a tot seguit abolir el decret actual del trilingüisme, així com la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià i no fer-ne d’altres. Comminar les Universitats Públiques −les privades no, perquè ja ho apliquen−, les escoles de magisteri, perquè deixen d’ensenyar el valencià i les escoles i instituts públics −les privades i concertades no, perquè també ho apliquen− perquè deixen així mateix d’ensenyar llengües d’aldea pròpies d’un àmbit privat.
“Ei Joan, para, desperta i alçat! Deixa de somniar en veu alta, ja no ets un xiquet ni tampoc son temps jovenívols!” Obric els ulls i veig que és la meua gata qui parla, la qual afegeix: “Som al segle XXI, som a Europa, hi ha una Constitució, un Estatut d’Autonomia, una Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià que calen ser esmenats en profunditat, així com un decret de trilingüisme que arracona el valencià, el qual demana a crits ésser derogat, per a les quals coses, no s’ha d’anar amb bovades. Això, de moment, més avant ja veuríem, perquè haurem d’arromangar-nos de debò perquè els assumptes que hi resten per resoldre són, sense cap mena de dubte, molt gruixuts.
Albal, l’Horta Sud – País Valencià, de l’any dedicat per l’AVL a Sor Isabel de Villena.
