El que és pitjor encara, la Generalitat, les Corts i el Consell valencià no garanteixen el dret fonamental dels valencians, reconegut a la Constitució i les diverses lleis desenvolupadores, perquè tots els ciutadans d’aquest País, que parlen i volen viure en valencià, no tenen assegurat, en igualtat de condicions, ésser atesos en la seua llengua, conseqüència de practicar els seus governants la mandra política.
Hi ha una mandra política perquè els drets dels valencians s’exerceixen lliurement i democràticament, i que els funcionaris, pagats per tots, ens atenguen en valencià, perquè són tremolosos de ser titllats de “nacionalistes”, encara que, il·lusos, ja són titllats d’això, i altres coses, facen el que facen. Mostrant, a més, el que és evident: una enorme pusil·lanimitat que fou albirada per molts ja fa temps, i anunciada per qui subscriu, a un article farcit de proves, que el requisit lingüístic, no és una prioritat del Consell, que La Veu del País Valencià em va publicar el 15 d’abril, el qual podeu llegir, si voleu, clicant ací.
Ara, sense haver estat cap astròleg, profeta o endevinador, La Conselleria de Justícia i Administracions Públiques convoca les organitzacions sindicals a fi d’aplegar a un acord, ja cuinat, per al que resta de legislatura, el qual afecta tot el funcionariat de la Generalitat perquè es garantisca “la pau sindical” al bescanvi d’un plat de llentilles, en forma d’abonar el 50% que hi resta de la paga extraordinària de 2012. Ningú ha d’estar en contra, però, es suposa que hi hauria altres punts de negociació i el Consell de la Generalitat Valenciana s’oblide d’establir el requisit lingüístic, la competència, o el veges tu a saber, semànticament o eufemísticament aplicables.
Els “valencià no”, de banda de la Conselleria de Justícia, modifiquen substancialment d’eixa manera l’esborrany que hi presentaren en encetar l’any, el qual incorporava l’acreditació, o el veges tu a saber, del valencià com a condició necessària perquè s’opte a una plaça de funcionari. Reformaria d’eixa manera, entre altres assumptes, la vigent Llei 10/2010 d’Ordenació i Gestió de la Funció Pública Valenciana. Així que, a la negociació que s’albira del requisit, competència, o veges tu a saber, del valencià, faran mutis pel fòrum, és a dir, en roman paladí, “mut i callosa, que ve la rabosa.”
No se sap què ha passat, però no cal ser cap Beethoven, que els enemics del valencià, començant pels sindicats majoritaris CCOO, UGT i CSIF, subvencionats sucosament, constitucionalment emparats amb diners de tots, que representen funcionaris d’aquesta sotmesa, així com de la resta de l’Estat, interessos de pocs, sobre drets de molts, són molt poderosos i se n’aprofiten de la feblesa en les conviccions dels nostres representants. Com es diu ara, “blanco i en botella”, o més aviat a la nostra manera: Al pa, pa, i al vi, vi.
El professor Ferran Suay, columnista d’aquest diari, ja ho va advertir en un article publicat el 20 de gener del 2016, el qual podeu llegir clicant ací, si voleu, que “no tota la culpa és dels sindicats, perquè com pot ser que un govern constituït per forces progressistes no prenga la iniciativa per a revertir una anomalia democràtica d’aquestes proporcions?”
Modestament contestaré: la majoria del govern valencià no és valencianista, excepte uns quants que es consideren de moment templa gaites, per molt que se’ls òmpliga la boca dient el contrari, tot i que, dir i fer, ha d’ésser compassat. La incoherència afavoreix que els enemics del valencià conculquen i entrebanquen el nostre dret fonamental, ésser atesos en la llengua pròpia del País en igualtat de condicions que l’altra llengua oficial, la qual no necessita, per altra banda, de ninguna ajuda complementaria, perquè és, per diversos motius, aclaparador i asfixiant el predomini.
No li negaré el mèrit que li pertoca a l’actual Generalitat i el seu govern, de llevar-me els malsons que em duien amb la cara roja al llit, i no dormir assossegat, fins a l’extrem, a més a més, d’amagar la cartera sota el coixí del llit. Tampoc li restaré el mèrit que les agranades de brutícia sota les estores siguen dutes al femer. Però, li faran un prim i deslleial favor al poble, particularment als demòcrates i a tot aquell que s’estime la llengua pròpia, si d’aquestes negociacions no ix el que volem: els nostres drets.
El 16 de juny, dijous, com anuncien fa un temps, l’Escola Valenciana serà, a les 19 hores, com fan des d’abril, a les portes de les Corts Valencianes darrere de la pancarta reivindicativa. I, a més a més, com també sabem perquè ens unflen les orelles, i som entrenats, el 26 de juny, totes i tots, la meua gata inclosa, perquè també vol, a les votades!
Me’n vaig amb una estrofa de l’Estellés, al poema de “Mire el guerrer de Moixent”, Pobles del Mural del País Valencià, editat per l’AVL. Què hi faré?, no me’l puc llevar.
No tems. No tems l’acer de les espases. Duus en un trau, minúscula, una flor que et salvarà com les millors medalles!
Albal, l’Horta Sud – País Valencià
