Diari La Veu del País Valencià
25 d’abril, cop d’Estat i escurada de butxaques
La desfeta d’Almansa 1707 possibilità l’ocupació militar del País, així com assajar noves fórmules favorables, per engrandir el poder de la monarquia borbònica, hereua de la dinastia austríaca des de 1700, propòsits contemplats en el Decret de Nova Planta per Aragó i València. Felip V, el Borbó, no content amb implantar l’absolutisme, abolint el Furs i el nostre model pactista, arrabassant la nostra llengua, establint un poder centralitzat dependent de Madrid de caràcter civil, d’acord amb el model francès, imposà amb una brevetat inusitada, des del primer moment, una dictadura militar nomenant un capità general, amb més poder resolutori, en lloc del càrrec de virrei de la dinastia anterior.

Llavors, el Regne de València, com la resta d’Estats de la Corona d’Aragó, quedà reduït a província, a l’haver estat abolides les seus institucions pròpies. Temps després, al 1759, l’abat Miguel Antonio de Gándara, expressà resumint-ho ben claret el propòsit: “A la unidad de un rey, son consiguientemente necessarias otras seis unidades: una moneda, una ley, una medida, una lengua i una religión”. Com diuen ara els castellans, “blanco y en botella”.

L’exercit d’ocupació, que reclamava mètodes més expeditius, havia estat guanyador de les disputes amb la “chancilleria” establerta, segons el model castellà de Valladolid i Granada, subjecta a la cambra de Castella, en haver- se’n aprofitat del buit de govern dels primers moments de la victòria. El rei, en nomenar un capità general en les atribucions i trets esmentats, ja havia triat la preferència, en lliurar els militars del control del Consell de Castella, quan les tropes aquarterades es consolidaren i n’eren al 1717 de manera permanent 16.453 soldats, totalment pagats dels nostres impostos, (Antoni Furió, Història del País Valencià, ed. 3i4).

La transformació automàtica dels governadors dels districtes militars en corregidors, nomenats pels militars, fou clau de la nova organització, perquè els atorgava el control de la hisenda municipal, de l’ordre públic, passant pels preus i l’abastament, aleshores el predomini de la facultat reial, passava per damunt de qualsevol altre control, on la figura d’alcalde mayor càrrec delegat, de la confiança dels militars, hi resultà també fonamental, perquè la formació jurídica de l’exèrcit era nul·la, però, d’eixa manera, audiències i ajuntaments, buidats de contingut polític i econòmic quedaren a l’arbitri de la monarquia. (A. Furió, Historia del País Valencià, ed. 3/4)

El model de suport a la monarquia, assajat al nostre territori, fou traslladat a la resta dels dominis borbònics, i ha esdevingut cabdal per al seu suport, llevat d’honroses i curtes excepcions -les dues repúbliques-, des de 1707, fins ara mateix, amb el “gaudiment” d’una constitució totalment superada que l’apuntala, fent-la incòlume, per la qual i lleis i reglaments posteriors, l’Estat recull la major part dels impostos, distribuint-los com creu, de manera anticonstitucional a nosaltres. Així mateix, tot i que s’hi reconeixen nacionalitats històriques, ens la tiren al rostre mitjançant el Tribunal Constitucional –a la resta del món tot just els hi ha-, recolzada per governs com el d’ara mateix que no reconeix l’Espanya plural, que en boca del titular de defensa no dubtà a dir amenaçant, davant “l’amenaça” de secessió de Catalunya “Si todo el mundo cumple con su deber, no hara falta que las Fuerzas Armadas tengan ningun papel.”

Res d’estrany, perquè en Pedro Morenés i tota la seua ascendència, són i han estat fidels i valedors d’ella, a molta honra, fins i tot per damunt d’absolutament tots el pobles de l’Estat, amb nombrosos reconeixements reials, com per exemple: “Vizconde de Aleson, Marqués de Grigny, Conde del Asalto, Grande de España, Conde de la Peña del Moro y del Baron de las Cuatro Torres”.

Així que amigues i amics què hi fa hom, en aquestes ascendències: “Pallús, polit, posposa, filero, peransa, espardenyer o rater”, davant de tot açò, si senyors com aquests poden ser sobirans de la torre d’Albal, de Torrent, de Silla, de Benifaió, o del castell de Biar, per exemple?, i a més a més el sistema no s’ha aturat, perquè qualsevol dia hi ha el baró de Triana, en la persona d’Isidoro, el de la jaqueta de pana de Suresnes? Mut i callosa, que ve la rabosa, ja que el poble, llevat de deshonroses excepcions, que no volen mirar enrere, ni tampoc que li diguen que és de la família dels “polits, o dels raters”, que es creuen de la pota d’“El Cid”, o servidors d’ell, ja té prou faena de sostenir el conreu de l’idioma, criar els seus, ser-hi solidaris amb els impostos, i seguir suportant als seus ossos, els quatre genets de l’Apocalipsi, a més de rojos, catalanistes i separatistes.

¿I què hi fan mentre els botiflers de soca-rel, sostenidors del gendre del rei emèrit donant-li diners, a banda d’anar contra els interessos del poble valencià, de les veritables i palpables senyes d’identitat?, doncs darrere la nova punta d’ariet els nous i renovats paladins d’aquesta Regió, els naranjitos joseantonianos, i les gavines rapinyaires farcides de corruptes, que encara volen, diran plegades “Valencians en peu alceu-se’n, que nostra veu la llum salude, d’un sol novell” en castellà clar, i romandran tots plegats, davant el Palau de la Generalitat, el pròxim dimecres, defensant i donant-li vítols a la Constitució Espanyola, que no se la creuen, i no l’acompleixen, l’Estatut d’Autonomia, encara menys, i unes senyes d’identitat valencianes que no donen menjar ningú, perquè hi rauen en aparadors de vidre, adients per a traure-les en processó el 9 d’octubre, i cantar-les Para ofrenar nuevas glorias a España.

Els naranjitos joseantonianos, escridassant i malparlant de tot allò que no fos el nacionalisme espanyol, també tenen bastant feina, ja que entre les seues, l’assumpte tot just acaba de començar, els han eixit dos gripaus entre la paperassa de Panamà. A més a més, no voten a favor de l’esmena de l’Estatut, on es contempla un finançament adient, ni que es reclame el deute històric producte d’eixes manques, ni a favor del dret civil valencià, i ni volen ni parlen la primera de les senyes d’identitat, la llengua pròpia del País.

Pel que fa a les gavines, que encara volen perquè tenen establert un sistema de clienteles des de ben abans del Borbó, fonamentat en els principis bàsics de la classe que defenen, és a dir la de Dios, Patria i Rey i coses ben substancioses. Cotino per exemple, ha estat ara mateix imputat pels contractes a la Gürtel del Bigotes, de despeses astronòmiques per la visita del Papa de 2006 i altres 23 imputats, alguns de l’antiga RTVV, on s’han perdut pel camí més de la meitat d’allò que tot just valia. Rita Barberà, l’exsaltadora de balconades a les festes, amb l’operació Taula, de moment, perquè ja veurem el RitaLeaks i el Noos. Del cas Imelsa, 113 imputats, amics, socis i gavines del bocamolla Alfonso Rus; i els contractes de Valmor del rectoret en Eclestonne per la F1.

He de dir, que un servidor no té ningun interès que vagen a la presó, o ben mirat sí. Però, per damunt de tot, que tornen els diners, que els tornen, i farem alguna escola, algun hospital, reduirem alguna ràtio, o atendrem un aturat o un desnonat, o algun escarnit que està fart de tot i de res.

Que s’esbrine per part de la justícia, que sembla hi va havent-la, si els diners són malbaratats o robats, o les dues coses, presumptament, no siga cosa. Mentrestant, uns i altres, com al 1707, es burlaran encara des de la presó, o des del carrer, que hi celebrem el 25 d’abril, tot pensant que els Furs, les nostres institucions i el poble valencià, els importen i els han importat, una col o una bleda, cantant allò que ja sabem: “yo soy, español, español, español. Viva las señas de identidad i la Constitucion.”

Símbols, paraules i conceptes de l’any de la picor, que els calmen, perquè allunyats de la realitat neguen que l’Estat és, i ha estat, plural.

Bona diada a tothom

Joan Puchalt
Albal, l’Horta Sud – País Valencià

Comparteix

Icona de pantalla completa