Voldria, doncs, insistir de nou en una sèrie d’elements que expliquen, i no justifiquen, la doble vara de mesurar. Hi ha un factor clau en totes aquestes històries, és el caràcter classista que presideix la redacció del Codi Penal, no sols el nostre, sinó aquells que es mantenen en el nostre entorn. Que quede clar, això no comporta acceptar-ho i deixar-ho córrer. Parle de com les penes fixades davant dels delictes són més fortes quan es jutgen actes contra la sacrosanta propietat que, al seu cas, quan estem davant d’estafes, fraus bancaris, malversacions de fons públics, etcètera. En contrast amb el que acabe de dir, un acte com és que un propietari protegisca l’enderrocament d’un immoble té un tracte benvolent. Cal dir que el Codi Penal fou reformat i aprovat al 2015 amb el sol vot de la majoria del PP i amb els vots en contra de la resta de partits.
Exemples? Hi ha un fum. Furtar una cosa per valor de 400 euros es penalitza amb una pena de 6 a 18 mesos; un robatori amb violència en les coses es castiga d’1 a 3 anys. Les penes, a més a més, augmenten notablement en funció de circumstàncies i la reincidència. Per altra banda, una estafa superior a 50.000 euros te una pena d’1 a 6 anys. Quant a la corrupció, podem comparar les penes imposades tenint en compte la quantia d’euros en milions que els corruptes s’han emportat a costa del fons públics amb els 400 del furt esmentat abans.
Encara hi ha més a dir. Tota la gent que s’ha enriquit i aquella altra que ho ha permès, ha pogut pagar-se “bons” advocats, professionals com l’exdiputat de Convergència Roca Junyent, per exemple, que ha col·laborat en la defensa de l’Infanta; igualment, en el tema de les fiances, els delinqüents tradicionals, els lladres corrents, no poden en la gran majoria de casos dipositar-les, i allò més habitual és que ingressen a la presó. Una vegada més, no som realment iguals davant la llei. Rato, Pujol, Millet, Blesa, Olivas, Barcenas, Milagrosa, Blasco… i tants d’altres no tenen problema, sempre acaben amb diners que posar damunt la taula i allargar la cosa..
Si a tot el que acabe d’esmentar, afegim la pressió o la interferència política, la del ministre de torn, hi ha, doncs motius per indignar-se. Indignem-nos aleshores, però cal afrontar el problema, cal reformar els criteris penals, cal canviar la filosofia de fons, i per fer-ho hem de saber amb qui es pot comptar de cara a unes majories que condicionen els canvis. És a les lleis on esta el problema. Aquesta legislatura, però, sense majoria absoluta “pepera”, seria una bona ocasió per a encetar una reforma penal més justa i no la que el PP es feu “ad hoc” pensant en allò que venia.
