LA MESURA DE LA MORAL
Té l’aparell a les mans, i amb dos dits de l’esquerra en sosté el cap alhora que amb els de la dreta l’estira fins aconseguir el seu propòsit. Més enllà, allò li penja fins tocar la sorra reescalfada. Fa la seua feina, la que li han encomanat, amb escrupolosa exactitud i eficiència, sense preguntar-se en cap moment si el que duu a terme està bé o malament: és, senzillament, el braç executor de la rectitud, la mesura de la moral, un dels molts guardians de les essències d’aquell país tan civilitzat, amb poca història -al fons de la imatge un monument ens en dóna pistes- i moltes contradiccions, que el fa ser tan estimat a dintre i tan odiat a fora. Té calor, mentre treballa, però conservar la imatge pròpia -i especialment les alienes- és crucial, així que ho pateix en silenci, amb el nuc de la corbata a lloc i les mànigues de la camisa -ben blanca, ben pura- ben llargues, mentre fa anar aquell dúctil estri. Encara haurà d’atendre unes quantes dones més, però ho farà amb la mateixa professionalitat de sempre. Ja acaba amb una. Altra, la que té a la vora, que aprofita per fer dibuixos irreconeixibles a la sorra amb el peu esquerre, amb un posat entre provocatiu i neguitós, n’és la següent. N’estan totes acostumades. Passa cada estiu. És el que toca, pensen…
CIVILITZACIÓ CORCADA
Tots dos participen en un viu debat, mentre juguen a escacs. Les negres -en un detall sense importància- porten la davantera. Un d’ells, carregat d’arguments, mentre fa trotar el cavall que li queda, troba que l’art ho és tot, i que la petja de l’ésser humà, manifestada a través de segles i segles d’obres imprescindibles -monuments, edificis, quadres o escultures- és l’únic que ens sobreviurà, una de les mostres fefaents que la raça humana és del tot meravellosa. L’altre no obstant, mentre fa lliscar el seu únic alfil pel camp de batalla, opina que tot això és irrellevant, que l’homínid només ha causat caos i destrucció i que és el nostre major enemic, perquè tot allò que toca ho podreix; parla, a tall d’exemple, dels recursos naturals subterranis. Mentre hi avancen els peons, conscients que són d’habitud els primers a caure, els jugadors parlen de la mateixa obra de sempre; el primer n’admira les voltes, la perfecció, els nobles materials, el conjunt monumental, mentre l’altre només pensa en l’espoli, en el patiment i l’explotació dels miserables que van treballar, potser esclavitzats, a les mines del material amb què es va construir. No es posaran d’acord, mai no ho aconsegueixen. Les reines respectives se’ls miren, conscients, i se’ls escolten amb la paciència habitual, i comparteixen amb senyes discretes, per no alçar sospites, l’opinió de cada partida: allò tampoc no acabarà bé…
RELAX BLAU CEL
És l’hora de la merescuda pausa. Està realment cansat, avui, així que s’ha estirat per relaxar-se una mica, abans de menjar el que porta a la carmanyola, que també és poca cosa. Prefereix reposar uns instants a ingerir cap aliment, així que enxiqueix els ulls i respira profundament aquell aire tan pur, tan net, que no li pot llevar ningú: se n’ompli els pulmons, ben conscient. Una brisa suau i agradable dóna la benvinguda al seu nou estat, tot acaronant-li la cara, i no pot evitar tancar-los uns instants. Se sent afortunat, encara que li paguen una misèria i faça més hores que un rellotge. Somriu. Somriu perquè allà oblida, i estirat està còmode i en pau. No vol adormir-se, però, sap que no és recomanable, així que els obri, ben lentament, i descobreix dalt seu un cel blau, un cel preciós amb alguna taqueta blanca de cotó que el solca, lentament, distretament. Fixa la mirada en un ocell que és a punt de sobrevolar-lo i pensa, llavors, com seria allò de volar, de quedar-se suspès en el no-res, de pujar a grans alçades i contemplar una vista magnífica. Es proposa de descobrir-ho, algun dia. I pensant en aquell ocell se sent, per fi, lliure, malgrat viure a una presó de ferro -coses de la modernitat-, conscient que com més avança aquella feina que ha trobat per casualitat, com més gran es fa la presó on habita, més a la vora té poder tocar el cel amb la punta dels dits…
Salut i país xiquets, i fins la setmana que ve!
