La crisi de la taronja i de l’agricultura valenciana en general ha fet que un gran nombre de petits i mitjans propietaris de terra abandonen els seus camps.
Hi ha qui arranca els tarongers i els amuntega i després els bota foc amb llàgrimes en els ulls. Hi ha qui els serra per la soca amb una ràbia antiga i després ven la llenya. Hi ha qui s’oblida que un dia tingué terra, i deixà de regar-la, d’adobar-la, d’aclarir i fumigar els arbres. L’hort es va omplint de verdesca, i de misèria, els tarongers de llenya seca i de fruits ressecs. Hi ha algun camp que s’ompli d’esbarzers que cobrixen tota la propietat i amenacen séquies i horts veïns. És un paisatge trist que fa mal als ulls.
A la part de dalt del casc urbà del meu poble, allà on amb un gran esforç els meus veïns que ara omplin el cementeri convertiren el secà en regadiu, el sòl urbà limita amb una franja d’uns cinc-cents metres d’amplària de terra seca, dura, on a penes creixen matolls i es veuen milers de closques de caragols de totes mides. També hi ha un polígon, amb els seus vials, les seues rotondes, les seues parcel·les i un enorme parc, un polígon quasi buit.
Badant pel terme, tinc la sensació que em compte d’anar cap endavant hem anat cap enrere, com els carrancs.
L’abandó generalitzat ha fet que als camps vagen apareixent ullastres d’olivera que comencen a tindre una mida respectable. I enganxats al marge de la séquia, arbres de morera. No sé qui ha portat les llavors, si ha estat l’aigua, el vent, algun ocell o potser restaven latents en l’interior de la terra esperant el moment propici per a traure l’ull.
Fins a ben entrat el segle XX el terme municipal era ple de moreres, la fulla de les quals els vilatans empraven per a criar cucs de seda a les andanes de casa. Lentament anaren desapareixent fins a quasi desaparéixer del tot. I ara, de colp i volta, han tornat. Donen uns fruits saborosos, encara que, com les taronges, només se les mengen els ocells.
Aquesta aparició sobtada de les moreres m’ha fet pensar en com, de colp i volta, en els nostres pobles han aparegut milers de vots al feixisme.
Durant anys pareixia una ideologia residual i amb una imatge casposa. Els darrers anys, certes pràctiques polítiques com ara el tràfic d’influències, la corrupció generalitzada, les portes giratòries, la falta d’idees, de valentia per part d’uns polítics mediocres, la crisi econòmica i territorial i el cabreig generalitzat han fet que la democràcia espanyola se’n ressentira. I, de colp i volta, com aparegut del no-res, torna a brotar el feixisme. Planta borda que des dels mitjans de comunicació han adobat i que des d’altres partits, ansiosos de poder, han blanquejat.
I, ara, amics i amigues, què fem?
