La Renaixença, moviment cultural cabdal en la història del nostre país, de les Corberes al Segura i del Cinca a Maó, s’inicià sota l’esperit del romanticisme. La llengua catalana, sota la disfressa onomàstica —ai la qüestió de noms!— de «llemosina», tornà a la vida literària amb voluntat d’arribar a tot el país; de manera literària i ordenada, sí, però a tot el país —d’això el nom de «llemosí»— dels quatre pals de gules en or. Romàntics eren els primers renaixencistes i en revistes romàntiques escrigueren llurs primers poemes: el barceloní Bonaventura Carles Aribau a «El Vapor», el valencià Tomàs Villarroya i Sanz a «El Liceo».
«En llemosí sonà lo meu primer vagit, / quan del mugró matern la dolça llet bevia; / en llemosí al Senyor pregava cada dia, / e càntics llemosins somiava cada nit. / Si quan me trobo sol, parl amb mon esperit, / en llemosí li parl, que llengua altra no sent, / e ma boca llavors no sap mentir ni ment, / puix surten mes raons del centre de mon pit». Així enaltia, poèticament, el romàntic Aribau la seua llengua materna, en unes «trobes» en versos alexandrins dedicades al seu cap, l’empresari català resident a Madrid Gaspar Remisa. Aribau l’escrigué quasi —diguem-ne— per atzar. Un fet circumstancial, la felicitació dels empleats al patró amb motiu del seu sant, fou el motiu. Aribau, però, se n’adonà que alguna cosa extraordinària havia fet (havia dotat el català de la dignitat literària que les circumstàncies del moment li negaven) i trameté el manuscrit al seu amic Francesc Renart, a Barcelona, amb la missió que el corregís i li’l passés a l’editor de la revista El Vapor, Antoni Bergnes de las Casas. El poema La pàtria sortí a la llum el 24 d’agost de 1833, amb una nota de presentació que deia: «La presentamos a nuestros lectores con el patriótico orgullo con que presentaría un escocés los versos de sir Walter Scott a los habitantes de su país». L’èxit fou rotund, tant que envià el seu autor per sempre al Parnàs de la poesia catalana: sis estrofes aconseguidíssimes, amb l’enyor pel país i la llengua pàtria com a protagonistes. Amb La pàtria o Oda a la Pàtria, començava a ressorgir de l’oblit l’idioma postergat; s’inicià —la història de la literatura l’ha canonitzada com a data de naixença— la Renaixença. Aribau, amb un sol poema, aconseguí la glòria poètica: retrats i estàtues el recorden a la seua ciutat natal, que fins i tot ha batejat un dels seus carrers principals amb el seu nom. Aribau obrí el camí al redescobriment de la llengua pàtria per a la literatura. Poc després d’ell, en 1841, Joaquim Rubió i Ors, àlies «Lo gaiter del Llobregat» proclamava la independència literària. Literàriament, Catalunya no era Espanya, no era pas la Castella de cides, quijotes, quevedos i celestinas. La lírica catalana era hereva de la vella lírica trobadoresca que enlluernà Europa en els segles medievals, de la dels consistoris de la gaia ciència de Tolosa de Llenguadoc i Barcelona, i no pas de les formes cortesanes i ensabonadores, escrita en la llengua dels monarques residents a Madrid.
