Hi ha dades ben estudiades de fa anys i panys a fins ara, d’escurades de butxaca patides pels valencians, per la qual causa la convergència de renda per habitant amb la mitjana estatal ha esdevingut en un despropòsit divergent alhora d’una injustícia fins a l’extrem d’arribar, per exemple al 15% de la mitjana al 2016. Les dades mesurades des de 1955 (llavors un 10% de sobre la mitjana espanyola), han estat contrastades i difoses pel professor Jordi Palafox, catedràtic d’Història i Institucions Econòmiques, emèrit de la Universitat de València, citant treballs d’Angel de la Fuente per a BBVA Research. Cal remarcar les hagudes a l’any 2000,quan a la nostra comunitat de veïns foren del 95,30% de l’estatal, xifra ben demostrativa de la deriva divergent.
La paradoxa divergent, ras i curt, ha desembocat en allò que, pese a ser hui dia la quarta economia autonòmica pel que fa al PIB absolut, amb més de 112.000 milions d’euros això no obstant, ocupar el quint lloc per la cua de la riquesa per habitant, només per davant de Múrcia, Castella-La Manxa, Andalusia i Extremadura. Per acabar-ho d’il·lustrar i arrodonir, entre el d’aquesta escarransida amb un 87,60% de l’estatal i el de Madrid la primera amb el 135,10%, hi ha una distància sideral del 47,50%, la qual cosa és com veiem vergonyosament injusta.
Una part important de l’explicació es troba en l’efímera aportació del sector públic valencià al PIB, en gran manera entre altres causes, perquè l’actual model de finançament autonòmic indignament la perjudica, una injustícia testimoniada per l’estudi esmentat, entre altres raons, perquè la nostra és una de les autonomies amb menor despesa pública per càpita. Ras i curt així mateix, la famèlica despesa emprada pel sector públic, la denúncia i retrata l’escarransida ràtio per habitant d’empleats públics autonòmics, doncs patèticament enlluerna i substància la cua, una altra vegada, de les més baixes de l’estat. Escurada paradigmàtica de butxaca.
A pesar de les reivindicacions de la majoria dels nostres polítics, de les associacions empresarials, dels sindicats, de la societat civil, d’un servidor, de la seua gata estimada, de les denúncies de tots plegats per les incongruències doncs som, un escarni més, contribuents nets a les arques de l’estat, tot i ser de sota la mitjana estatal pel que fa al PIB. Continua havent-hi una injustícia flagrant de llibre d’escurada de butxaca, ja que l’estat no ha fet absolutament res per remeiar-ho, llevat de vendre’ns els governs de Madrid, a bombo i platerets, el mandra salva pàtries del FLA, el qual són com sabem, préstecs recurrents a tornar (emmascaren el finançament i allargassen la seua esmena), originadors del nostre deute estratosfèric, xifrat a hores d’ara en més 47.000 milions d’Euros impagables, causants anualment una despesa d’interessos contra els nostres pressupostos de vora 450 milions d’euros, diners necessaris com l’aigua de maig perquè se sufraguen serveis públics essencials, com ara per a sanitat, educació i dependència. Una altra escurada de butxaca al canto.
Em fas a banda per significar la fal·làcia per incompliment, dels diversos governs haguts i havent-hi a Madrid, d’un signe o d’altre, propagandistes incessants de l’acompliment de la llei, els quals només han aportat de la seua banda pel que fa a la dependència posem per cas, un DOTZE PER CENT, quan la llei determina que les despeses seran sufragades a parts iguals per l’estat i les diverses autonomies.
Per tal d’anar remeiant tot aquest desficaci, com deia adés no només es fa necessari un nou finançament, sinó que les inversions siguen proporcionades al PIB, a la població del nostre territori, passant de les promeses incomplides, són autèntics especialistes en la matèria, doncs no és igual dir què faré i fer-ho que dir-ho no acomplir-ho. Hi ha evidències que fan dubtar, com és el cas dels peatges de l’AP7, la qual hauria de franquejar-se i no sabem a hores d’ara si ho faran, o què faran.
Comptat i debatut, podria dir sense errar-ne a hores d’ara, que molts de nosaltres estem fastiguejats i farts de tot açò i no ens fiem de ningú, o som no obstant això, tan ignorants i tiradors de carcasses com sempre, no fent cas d’allò que deien els nostres ancestres “amor d’amo, aigua en cistella”. Ens escuren la butxaca, dient-nos mentides amb la pretensió d’afeblir-nos la moral escurant-nos també l’idioma dividint-nos, i no fem res per remeiar-ho?
Tal vegada ho facen sistemàticament els components del trifachito, amb el silenci de pretesos demòcrates llavant-se les mans per algun dels seus actes, aplicant fil per randa la ideologia i mètodes d’aquell de la veu aflautada, a qui emblanquinen denunciant tothom que es moga en contra, prohibint tot allò que els els entoixés, tancant en pany, clau i forrellat cadascuna de les autonomies, tot per servir l’estat en lloc del poble, i organitzant viatges pagats per honorar-lo. Ben mirat, per altra banda, potser són únics no dient mentides, per tal d’anar directament al cel per menjar coquetes de mel, potser també.
Versos de Marc Granell per a tothom del seu poema “Homenatge amb una tristesa infinita, a Arthur Schopenhauer” de Poesia Completa. Institució Alfons El Magnànim. De bestreta disculpes, per les amargors servides, al present article.
EL MÓN ÉS PLE D’HOMES QUE ESTARIEN EN DISPOSICIÓ DE MATAR UN ALTRE SIMPLEMENT PER A UNTAR-SE LES BOTES AMB EL SEU GREIX… UN HORROR ADOLORIT QUE VOL, INACABABLE, SER HORROR I DOLOR I DESIG PERQUÈ VIURE.
