No m’agraden les vacances. Una frase breu, contundent, que provoca una immediata reacció per part d’aquell que la llig o l’escolta. «Doncs pitjor per a tu!». «Quin tros de fava! De tot n’hi ha d’haver en la vinya del senyor!». No m’agraden les vacances, encara que agraïsc una certa desacceleració en el ritme de treball.
Vaig ser un d’aquells xiquets que en arribar el mes de juny esperava ansiós el lliurament de les notes i la festa de final de curs per a d’una vegada i per totes ser amo del seu temps, però cap a meitat mes d’agost desitjava secretament que fora ja setembre, fart de mosques impertinents i molestes, picades penoses de mosquits i altres insectes, calor i humitat angoixant i un bon grapat d’hores de tedi.
A més, el meu pare tenia el costum, un costum lleig, lamentable des del meu punt de vista infantil, de llogar-me per anar a collir pera i albercoc durant les setmanes d’estiu. Cada dia m’havia d’alçar del llit al trenc de l’alba per a iniciar una jornada laboral pels camps del terme que acabava a les dues del migdia. El noranta-nou per cent dels matins, a partir de les onze, ja no es podia estar dins del pererar de la calor terrible que hi feia i les hores se’m feien tedioses i pesades. Després de dinar era incapaç de fer una becadeta, encara no he aconseguit dominar aquest envejat exercici de desconnexió i descans, i em pujava a l’andana a llegir. A les set de la vesprada me n’anava a jugar amb els amics. Després de sopar em costava retirar-me a dormir, la qual cosa volia dir que a l’endemà anava cansat al camp.
El millor dels estius de la meua infantesa, i no sé si s’ho acabaran de creure, era l’hora d’esmorzar quan els jornalers feien tertúlia. Les llargues converses amb els amics al passeig de l’Estació, i quan m’asseia a la porta del carrer després de sopar, en companyia de la meua àvia i els veïns, el tio Francisco, la tia Carbonera, el tio Gato, la tia Matona i la tia Àgueda…
Sempre m’ha agradat més escoltar que parlar. Encara que hi ha qui m’ha posat fama de tot el contrari. Aleshores no me n’adonava, però durant aquelles hores, d’una manera inconscient, anava emmagatzemant bona part de la informació que, digerida i transformada amb el pas del temps, seria la matèria primera dels meus llibres i fins i tot d’aquestes columnes setmanals.
D’adult, cada any m’ha costat Déu i ajuda adaptar-me al canvi de ritme radical que suposa el període de vacances i he acabat treballant més que durant els mesos laborals.
No m’agraden les vacances, què hi anem a fer!
