VALÈNCIA. Quan l’incipient intercanvi de declaracions públiques –perquè converses privades sembla que hi hagueren poques– entre el PSOE i Unides Podem per a formar un govern espanyol es va veure entrebancat, Pedro Sánchez va proposar una solució inèdita. Acceptaria un govern de coalició, però sols si Pablo Iglesias no en formava part. Contra tot pronòstic, el líder de la formació morada va acceptar el repte i va donar llum a una figura quasi èpica de la història política espanyola recent: el veto. Molts donaren per fet que tot començaria a desbloquejar-se a partir d’ahí –il·lusos!–, però el fracàs de les negociacions ens va abocar a una nova etapa electoral i el sacrifici del vetat va quedar en mera anècdota.
La candidatura d’Unides Podem ha fet la seua pròpia interpretació d’aquest fet. No es tractava que vetaren a Iglesias, sinó que era la formació política al conjunt la que no podria formar mai part de l’executiu espanyol. La repetició electoral no va ser a causa d’un fracàs de les negociacions amb Sánchez, sinó una jugada “dels enginyers socials que li rodegen en Moncloa i utilitzen el país com un laboratori demoscòpic”. Una jugada per a “eliminar i traure del mapa” a Podem, davant la negativa de la dreta a donar suport a un govern socialista.
Així ho ha defensat aquest diumenge el coordinador general d’Esquerra Unida, Alberto Garzón, en el míting en què ha participat en l’històric edifici de La Nau, a València. Un emplaçament, per cert, amb cert simbolisme, ja que va veure nàixer un govern municipal en què el PSPV i Podem arribaren a donar-se la mà junt amb Compromís.
Aquest enteniment no va ser traslladable a l’executiu espanyol, segons Garzón, pel veto que Unides Podem va partir per part de la CEOE i de personatges com “Ana Patricia Botín” –hui li han hagut de xiular els oïts, de tant que l’han mencionada–. En la formació morada no obliden les paraules que els va dedicar la vicepresidenta Carmen Calvo per a negar-los el Ministeri de Treball “sou inquietants per a la CEOE”. Altres qüestions com la intervenció del mercat del lloguer per a regular-ne els preus tampoc no van agradar els socialistes, però segons Garzón, “la conclusió obvia és que finalment ha sigut el mercat qui ha intervingut Pedro Sánchez”.
Fins ací la lluita pel relat dels fatídics fets que ens aboquen a una nova campanya. La resta del míting ha estat protagonitzat, sobretot, pel programa social de la formació, que ha copat gran part del discurs. L’altre convidat estrela, el secretari de Relacions amb la Societat Civil de Podem, Rafael Mayoral, ha dedicat un bon espai a denunciar “la capitalització encoberta de les pensions” a través de l’anomenada ‘motxilla austríaca’, que resumint ràpid i mal, consisteix a eliminar les indemnitzacions per acomiadament i substituir-les per aportacions mensuals de l’empresa al seu fons de jubilacions. Tal com explicà Mayoral, es tracta “d’obrir la porta a la privatització de la seguretat social, atacar la justícia social i els drets dels treballadors”.
Els problemes d’accés a l’habitatge o la ingent proliferació de cases d’apostes han sigut altres dels temes més recurrents. En el cas dels primers, Mayoral ha carregat contra els fons d’inversió internacionals com ara Blackstone, qui s’ha convertit en “el principal arrendador d’aquest país” i responsable de la major part de desnonaments per lloguer. En el cas de les apostes, també ha tingut paraules de recriminació per a les portes giratòries que han permés a l’exministre de justícia popular, Rafael Català, passar a formar part del consell d’administració de Codere, l’empresa de travesses en línia.
L’emergència climàtica també ha tingut el seu espai. En concret, Mayoral ha incidit que “el 70% de les emissions les produeixen 100 multinacionals que imposen el model productiu actual” i que la transició energètica no serà possible “sense una empresa d’energia pública”. Per contra, ha criticat l’actual oligopoli energètic, amb dedicatòria especial a Endesa, “que ha ocultat en el seu consell d’administració a un criminal com Martín Villa –exministre franquista perseguit per la querella argentina–, i a Iberdrola, “que contracta a Villarejo per a perseguir ecologistes”.
Garzón, que ha tancat l’acte, ha defensat “un nou finançament autonòmic” al temps que ha criticat el creixent nacionalisme espanyol. “Quin tamany ha de tindre una bandera perquè ens envolte a Ana Patricia Botín –ahí està altra vegada– i a nosaltres i no pareguem diferents?”, ha afirmat, al mateix temps que criticava les recents declaracions de Vox, demanant la il·legalització dels partits independentistes, o de Ciutadans, assegurant que si Rivera governava, clavarien a Torra a la presó.
Parlant de presons, crida l’atenció com la paraula “presos polítics” ha eixit a relluir en més d’una ocasió –cosa que no va passar ni una sola vegada al míting d’aquest dissabte de Més Compromís, per cert–. La número dos per la circumscripció de València, Roser Maestro, va utilitzar l’expressió per a englobar els joves d’Altasasu, Valtonyc, i diferents sindicalistes, mentre que l’altra candidata, Esther López, va assegurar que “hi ha demòcrates a les presons”.
Unes declaracions que han realitzat sense exhibir uns complexos cada vegada més presents en les formacions d’esquerra. De la mateixa manera, s’ha reivindicat la memòria dels comunistes que lluitaren per la democràcia durant el franquisme i d’aquells que defensaren la II República durant la Guerra Civil. Encara més, l’aposta per “la III República” enfront “l’Espanya homogènia i unitària dels rics i ultraliberals” ha eixit a relluir en diverses ocasions generant furor entre el públic.
Encara està per veure si aquesta aposta discursiva, de més arrelament emocional entre alguns, però arriscada per a convéncer grans majories, ix dels mítings i s’aplica a la resta de la campanya. Per ara, tal com també van demostrar la resta d’intervinents (els caps de llista per Alacant i València, María Teresa Pérez i Hector Illueca, a més d’un eufòric Rubén Martínez Dalmau), la línia clara és reivindicar-se com a una formació “independent i autònoma del poder econòmic” garant de polítiques a l’esquerra del PSOE que reivindica amb orgull “la incomoditat” que genera en la CEOE. I, val a dir, també “l’insomni” de Pedro Sánchez.
