Un dels darrers llibres que he llegit, Dues vides, de Vikram Seth, novel·lista i poeta indi, m’ha fet submergir‑me en les profunditats de l’ànima humana. El llibre, com indica el seu títol, explica dues vides, dues biografies, la d’un germà de l’avi de l’autor, Shanti, que va nàixer a l’Índia i va estudiar odontologia al Berlín dels anys 30 del segle XX i la de Henny, una alemanya jueva de qui s’enamorà i amb qui, molts anys més tard, es va casar, quan tots dos vivien a Londres. L’autor hi va conviure amb ells quan, amb setze o dèsset anys arribà a Londres a estudiar. La parella, que s’havia casat a una edat avançada, no tenia fill, i amb el nebot es van crear uns lligams ben estrets.
La història d’aquestes dues vides ens fa recórrer bona part del segle passat. Shanti se n’anirà a Londres en acabar els estudis, ja que a Alemanya, pel fet de ser estranger i amb les noves lleis del govern de Hitler, no podia exercir. Després, l’any 1939 fugirà Henny, sola, l’única de la família que se salvarà de l’extermini nazi. A Londres, Shanti ha de tornar a estudiar, perquè les orientacions odontològiques són distintes en els dos països i no li convaliden el títol, i amb els nous estudis acabats, s’allistarà i anirà a la guerra com a dentista. I allà el tenim, alleujant els mals de queixal dels soldats —que no és poca cosa, que un mal de queixal et pot amargar bona cosa la vida—, fins que a Itàlia, a Montecassino, en una de les dures batalles que es van lliurar, li fan volar l’avantbraç dret amb la mà que alleujava dolors.
Es refarà, Shanti, i amb una voluntat de ferro aprendrà a usar l’esquerra i tornarà a fer de dentista anys més tard. Mentre això passava, Henny ha viscut tot el temps a Londre, sota les bombes que destruïen la ciutat i les vides, i més tard, finida la guerra, sabrà que sa mare i la germana foren dutes a camps d’extermini i hi van morir. I aquestes dues vides, ferides i plenes de cicatrius físiques i anímiques, s’uniran després i conviuran durant anys. Quan ja són morts, el seu nebot, l’autor, els fa aquest homenatge que és també un viatge a través dels arxius de l’Alemanya nazi per buscar rastres de la família de Henny, de les cartes d’ella als amics d’antany, de la necessitat de saber, de la rancúnia i de la por.
Vikram Seth teixeix aquestes vides amb paraules, amb tendresa, amb preguntes sobre els secrets que les nodrien, els silencis, les cultures tan distintes que els havien fet com eren, la voluntat de viure, la fondària de l’ànima, inabastable.
I mentre les llegia, aquestes dues vides també m’han dut fins a l’abisme, a la incapacitat d’imaginar quantes coses vam perdre en totes les guerres que ens van precedir, quantes coses perdem amb cada vida arrencada d’arrel, ara mateix, en les guerres d’arreu.
