He llegit en un mitjà de comunicació digital que al llarg de la nostra vida arribem a conéixer huitanta mil persones. La xifra em pareix exagerada, desorbitant, em provoca vertigen i unes ganes boges de recloure’m en una ermita allunyada de la civilització.
Si u es para un moment i comença a remenar a consciència en el bagul de la memòria, confeccionant una llista de les persones que en un moment o altre han passat per la seua vida, la relació de noms, cognoms i malnoms resultant és increïblement llarga. En el meu veïnat, sense anar més lluny, he arribat a conéixer fins a cinc generacions d’una mateixa família.
M’haguera agradat estalviar-me un bon grapat de coneixences. La toxicitat d’alguns individus ha aconseguit enverinar alguns anys de la meua vida.
He tingut la sort de coincidir amb bona gent, alguns protagonistes de la tragèdia que els tenia reservada la vida, altres víctimes d’una comèdia ridícula.
He conegut algun rebel que ha entropessat com un insecte en el vidre del sistema.
Un d’aquests rebels em va previndre sobre la lectura: «Col·lega, ves amb compte amb els llibres que et poden canviar la vida». No recorde el seu nom i a penes el seu rostre. Teníem vint anys i érem a l’exèrcit. Era de mitjana estatura, ulls i cabells negres, pell clara i mirada transparent. Era un intel·lectual. Hi ha certs tipus de persones que no suporten els intel·lectuals, i també n’hi ha que tenen com una malaltia pròpia del seu ofici l’antiintel·lectualisme.
El meu company no alçava mai la veu. Tenia fortes conviccions i les argumentava d’una manera sòlida. Es negava a fer la instrucció, a tocar una arma, però mai no es va negar a fer faenes de neteja, jardineria o cuina.
Era d’un reemplaçament anterior al meu i quan vaig arribar a la caserna ja era l’ase que rebia bona part dels colps. Hi havia un oficial que el protegia, un universitari que havia accedit a la carrera militar a través de la Instrucció Militar per a l’Escala de Complement. Hi havia dies que es tancaven en un despatx i mantenien llargues converses sobre política i literatura.
Hi havia altres oficials que intentaven ridiculitzar-lo davant la resta de soldats i el que acabaren aconseguint fou convertir-lo per a una majoria en un heroi.
Acabà fent més mili que una garita i no va veure la seua família quasi en un any.
De les huitanta mil persones que el periòdic digital diu que coneixeré al llarg de la meua vida, aquesta ocupa un lloc especial, encara que des de fa més de trenta anys no he sabut res d’ell.
Admire la gent perseverant, que lluita amb enteresa per tot allò en què realment creu, la dignitat de l’ésser humà i la seua ànsia de llibertat.
