Fa un any, dalt o baix, vaig escriure una columna que es deia Rosa tendre, el color de les ferides de la infantesa que m’havia suggerit la pel·lícula The Florida Project. Ara, després d’haver vist Cafarnaüm, de la directora libanesa Nadine Labaki, no tinc color. Cafarnaüm, com a sinònim de caos, de confusió i de barreja desordenada, sembla que prové d’aquella Cafarnaüm de Galilea, ciutat on Jesús va guarir la sogra de Pere d’unes febres molt altes, on començà a predicar i on, segons el Nou Testament, es van produir esvalots contra el messies i la seua predicació. I és amb aquest sentit del mot que la directora libanesa ha batejat la seua darrera pel·lícula. Nominada als Oscar com a millor pel·lícula de parla no anglesa, ha rebut crítiques diverses. Hi ha qui parla de pornografia emocional. En el meu cas, mentre la memòria m’acompanye, Cafarnaüm significarà també, amb un nou allau d’imatges, una ciutat ferida. Cafarnaüm serà la història de Zain, un xiquet de dotze anys,la de Sahar, la seua germana d’onze, la de Rahil, una dona etíop que viu sense papers amb el seu menut Yonas, que juga en una piscineta inflable buida d’aigua. Cafarnaüm serà Beirut vista des de dalt de la roda del parc d’atraccions, els mercats bigarrats, els barris d’immigrants, les barraques. Serà el robatori de compreses, les gallines en canvi d’una filla, l’home escarabat que ha perdut una mica l’oremus, un carro amb una olla per transportar un xiquet, regalèssia, una dona de fer feines, el somni d’un viatge a Turquia o a Suècia, tant se val. Serà el desig de pujar en aquella furgoneta que duu els xiquets a escola, la ràbia d’una criatura que volt netejar la ferida a colps de ganivet, les cançons de les dones empresonades, la joia sota l’aigua d’una mànega, la importància dels anells per a una venedora ambulant, els calçotets grisos de brutícia, els cabells empolsinats, les bombones d’aigua i les bosses del fem. Però, sobretot, serà el recordatori que la mirada no s’hauria d’acostumar a segons quines coses. Potser el crit de Zain no semble del tot versemblant, la denúncia als seus pares per haver-lo dut al món, però això tant fa, com Suècia al costat de Turquia en un mapa imaginat. Perquè la ferida hi és, i la ràbia immensa d’una criatura que no existeix per al món, i el crit, el crit que encara m’acompanya.
