Fa anys que la pesca artesanal té problemes a la Mediterrània i, amb el temps, els hi ha que s’han agreujat molt i que posen en perill la continuïtat d’un ofici i una activitat històrica.
Un dels problemes ara mateix és el dels abocaments contaminants que regularment es deixen anar sense control. Al voltant del 30% de la producció mundial de petroli circula pel Mediterrani. Les pèrdues de cru dels vaixells i bucs que transiten i la neteja dels dipòsits suposen 600.000 tones anuals d’abocaments d’hidrocarburs, a les quals cal afegir 400 milions de tones d’abocaments sòlids dels 21 països que el voregen, així com les aigües fecals i els fertilitzants d’origen agrícola que també van a parar a les seues aigües. Els vaixells militars que el solquen (la Mediterrània té una concentració de bucs de guerra desproporcionada per a la superfície de què disposa, en relació amb la mar oceànica) expulsen 650.000 tones de residus tòxics cada any.
A més d’aquestes dades, també s’ha de tenir en compte el fenomen de l’ocupació intensiva del litoral, que està en gran mesura urbanitzat i on l’especulació domina àmpliament. És el cas del litoral espanyol i, més concretament, del del País Valencià, on resten pocs espais de platja lliure, sense edificar, la qual cosa limita la vida de certes espècies, com, per exemple, les tortugues marines, que no disposen de lloc on fer els nius i pertorben la pau i la tranquil·litat d’altres que viuen sobre la plataforma continental.
Un problema afegit és el de la pesca esportiva, així com la quantitat de velers i motores que la solquen i que, en moltes ocasions, no respecten uns mínims principis ecològics amb què haurien de tractar l’espai marítim.
Però, sobretot, la sobreexplotació dels bancs de peixos potser resulta el principal problema a què s’enfronta la pesca a la nostra mar. Ho va dir fa pocs anys la Comissària d’Afers Marins i Pesca de la Unió Europea, Maria Damanaki: “Em preocupa extraordinàriament la pèssima situació del Mediterrani (…); està patint una intensíssima sobreexplotació”. Aquesta opinió la corrobora la FAO, el Consell General de Pesca de la Mediterrània (CGPM), Oceana, organismes científics dels països riberencs i gran quantitat d’ONG ambientalistes.
Aquesta sobrepesca està provocant que les pesqueries mediterrànies estiguen prou malaltes. Cada vegada hi ha menys peixos i menys pescadors. Hui els científics marins donen coma amenaçada la tonyina roja, el bonítol, el peix espasa, el moll i la tonyina comuna, tot alertant que les reserves de salmonat, llenguado i sillago, entre d’altres, es troben molt minvades.
Cada any al País Valencià baixa el nombre de vaixells de pesca de tota classe. Les confraries de pescadors del nostre litoral no sols viuen com baixa la flota sinó també com disminueix el nombre de pescadors. Un ofici dur i mal pagat, que tradicionalment es transmetia de pares a fills i que, malgrat la seua duresa, era tan gran el seu atractiu i la vocació que despertava que costava abandonar. A poca pesca, poc salari, fins el punt que molts mariners abandonaren la mar i els patrons van haver de contractar immigrants africans; de fet, les tripulacions actuals, en gran part, són mixtes.
La rendibilitat de la pesca a la Mediterrània valenciana és escassa, ja que a unes captures limitades s’ha d’afegir un preu baix i poca apreciació per part del consumidor de la qualitat d’allò fresc i de proximitat. Les pescateries i els supermercats estan negats de peix congelat (o de piscifactoria a preus molt baixos) a qui la Unió Europea els ha fet un pont de plata en reconèixer no la denominació de ‘producte acabat de pescar’ sinó de ‘producte acabat de desembarcar’ encara que porte setmanes als frigorífics del vaixell factoria i vinga de les costes africanes o de Terranova.
L’administració ha de donar suport amb més força a aquest sector, minoritari i deprimit. És cert que darrerament s’ha llançat una encertada política de la denominació de ‘Peix de Llotja’, pesca de proximitat de les nostres costes i de les nostres confraries. Però resta molt a fer per tal de recuperar la pesca i l’ofici.
El consumidor, la ciutadania en general, aquella que gaudeix quan va a la mar i presencia les escenes associades amb la pesca tradicional i tot el folklore que l’envolta, ha de ser conscient que si es volen viure en un futur aquests moments tan satisfactoris, cal pressionar perquè s’adopten mesures necessàries i que en la mar Mediterrània es faça una pesca sostenible, es recupere el potencial de pesca, es paguen preus als mercats que permeten viure dignament els homes de la mar. En cas contrari, en pocs anys s’acabarà amb la pesca, desapareixeran els pescadors i a la mar Mediterrània no tornaran mai més les gavines, perquè s’haurà convertir en una altra mar Morta.
