Al Paranimf de la Universitat de València s’ha presentat el llibre La Transició i Emèrit Bono. Es tracta d’una publicació de memòria històrica, la qual arreplega diverses col·laboracions des d’una perspectiva plural, tot i coincidint en la sensibilitat pel País Valencià i els valors democràtics. El llistat d’aquelles persones que hi participem és bastant aclaridor: Emili Marín, Carles Dols, Isabel-Clara Simó, Josep Guià, Vicent Àlvarez, Víctor Fuentes, Rosa Solbes, Adolf Beltran, Alfons Cervera, Ramón Lapìedra, Jesús Huguet, Joan Sifre, Juan Calduch, Joan Lerma, Maria Dolors Bauxauli, Ferrán Bono, Paco Signes, amb una entrevista al president Ximo Puig.
Hi ha doncs diversitat d’opinions, i perspectives, al voltant del procés que coneguem com a “transició”, així com de la personalitat i tarannà d’Emèrit Bono, personatge que fou el centre de l’acte al Paranimf, en el qual es va remarcar la seua tasca institucional i d’apropament al poble com a conseller del Govern de Joan Lerma, així com de la seua tasca parlamentària, exposada pel mateix Emèrit; en aquest darrer extrem crec d’interès remarcar que la feu, com ell no deixà d’assenyalar, com a diputat comunista, condició aquesta que ara alguna gent quan presenta el seu currículum oculta.
Tanmateix, voldria comentar breument la vessant ideològica dels diferents textos que trobem al llibre. La primera, i que ocupa un estimable nombre de pàgines és la de l’editor, el capellà Emili Marín, situat al corrent progressista de l’Església, que considerava que tant els vençuts com el vencedors de la guerra eren igual de dignes, de manera que s’alineava, per tant, amb la lluita per la democràcia i la nostra identitat com a poble. Quant a la valoració de la “transició”, la majoria de textos, amb matisos, valoren com a positius els resultats d’aquella operació política, en tant que una minoria som més crítics des de postures d’esquerra i, en algun cas, sobiranista.
Per acabar, què podem dir de la figura d’Emèrit? Crec que tots i totes hi coincidim: un polític honest, feiner, conseqüent amb les idees, i un intel·lectual al servei del canvi i les solucions. L’exrector de la nostra Universitat, amic d’Emèrit des que eren menuts a Sagunt, ho va manifestar clarament amb anècdotes significatives, de com van deixar de creure en el “cel i l’infern”, com van anar qüestionant el franquisme i la situació i al seu moment transformant la vida publica, quan compartiren l’equip rectoral que va canviar la Universitat de València.
