Diumenge d’eleccions. Les quartes en quatre anys, comencem a estar cansats -i sobretot cansades- de candidats que no es posen d’acord, que ens tracten com si fórem criatures que no l’acabem d’encertar. Em pregunte si ens faran votar i votar fins que acceptem allò de polp com a animal de companyia, perquè pareix que per a ells la política siga un joc. Un joc d’egos. I em pregunte també quant i com aguantarem. Em qüestione si aquesta és la política que volem, si aquests són els polítics que ens representen. A mi no. Cap dels quatre. Pense que si tingueren dignitat i punt d’honor ja s’haurien retirat i assumit la seua incapacitat per a dirigir un estat, i que foren les segones –segones, en femení– de la llista les que arribaren a pactes. No em representa cap partit, ja ho dic i no deixe de sorprendre’m de com és possible que persones d’aquesta mena pretenguen dirigir-nos, i nosaltres, homes i dones de bé, que fem política a peu de carrer d’una manera o d’una altra, els ho permetem.
La reflexió em venia al cap aquestes darreres setmanes arran del lliurament del Premi Compromís per Sant Joan a la Muixeranga d’Alacant per la seua tasca de vertebració del país i de recuperació de les nostres tradicions. Jo mateixa tenia l’honor diumenge passat de fer-ne la lloança. La nostra és una Muixeranga relativament jove, que compta només amb 5 anys de trajectòria; però ha sigut en els darrers temps, sobretot entre 2016 i 2018 (ara també, però en aquells anys en què comptava amb el suport de l’Ajuntament d’Alacant ho fou de manera més intensa), l’element integrador de les tradicions festeres alacantines (em consta que sobretot amb el suport de Compromís). En aquest sentit recorde una foto de portada del Diari Información que reflectia la Bellesa del Foc amb una tremenda cinta amb bandera d’Espanya travessant-li el cos mentre amb les mans esteses sostenia la Muixeranga. Aquell instant vaig tindre la sensació que som un país normal, que Espanya no solament ens tolera, sinó que també és capaç de fer-nos suport i ajudar-nos a millorar, a tocar el cel, com ha de ser. Però no, per a España continuem sent un país –un trosset de país– insignificant i desconegut. Tot allò ara em sembla un pur miratge.
Els alacantins hem vist créixer la nostra Muixeranga i som conscients d’allò que representa: la unió i l’esforç de tots, de tot el poble per fer possible allò que en principi pot semblar una utopia: tocar el cel. A mi personalment em resulten un col·lectiu inspirador des del punt de vista literari i també des del punt de vista indentitari –polític, si voleu–. Ells em representen més que cap partit, molt més enllà de qualsevol ideologia. És per això que em pregunte: si els valencians som capaços d’amuntegar cossos per tocar el cel amb els dits, per què no som capaços d’ensorrar amb simples paperetes quatre polítics que han demostrat que no estan a l’altura d’un poble com el nostre? Tinc l’esperança, però, que cansades o no, avui ens lligarem ben fort les espardenyes i farem pinya per construir una bona Sénia muixeranguera, per tocar un dia el cel amb els dits.
