Això era la senyora Cayetana Álvarez de Toledo que, entrevistada l’altre dia per un periòdic basc, assegurava: “El moment polític actual és més difícil que quan ETA matava (…) perquè abans estàvem junts PP i PSOE en el mateix bloc”.
No m’agrada comentar les bajanades que amollen ritualment els polítics, però amb la senyora Álvarez faré una excepció. Com serà, per cert, el nivell de la poca-soltada en qüestió que fins i tot Consuelo Ordóñez, presidenta del Col·lectiu de Víctimes del Terrorisme (Covite) –carn i ungla amb la gent del PP– ha hagut d’eixir a la palestra a recordar-li que la frase és inacceptable s’agafe per on s’agafe. I etzibar-li després: “On estaves tu quan ETA matava?”.
El que resulta impressionant d’aquestes sentències amb què de tant en tant ens assalta les oïdes la tal Álvarez de Toledo és la pulsió de mort (per dir-ho en termes psicoanalítics) que s’hi revela. Ara resulta que la portaveu del PP espanyol preferiria –és el que ve a dir subconscientment– haver sigut assassinada per ETA que no estar viva i entre nosaltres, exercint de bocamolla… Sí, en efecte. A certes mentalitats ultradretanes (i Cayetana és extrema dreta en estat pur) les sigles Euskadi Ta Askatasuna els provoquen una immensa nostàlgia. Nostàlgia dels temps –heroics, sanguinaris, bellíssims– en què a Espanya la política es dirimia amb trets al bescoll, amb cotxes bomba, amb matances d’innocents indiscriminades. En aquella època ser de dretes a Espanya –i ja no diguem d’extrem centre– era viure la vida perillosament i l’enemic estava clar: a un costat, els fatxes; a l’altre, els etarres, els nacionalistes, els rojos, els demòcrates tebis. Ara tot és més complicat, i per això Álvarez de Toledo es fon i es liqua per dins cada vegada que pot rememorar els bons vells temps, quan es podia exhibir un full de servei immaculat de morts per la Pàtria.
Tot això, si voleu que us ho diga, només té un xicotet però. ETA ja no existeix. ETA ja no mata. Ara totes les idees –això deien els correligionaris de Cayetana llavors– poden ser defensades, en absència de violència. És clar que, molt probablement, aquest és el problema: ara que en teoria es pot ser nacionalista, independentista, conservador, liberal, marxista o joseantoniano impunement la cosa ja no té ni la més mínima gràcia. D’ací la nostàlgia, l’enyorament malaltís. La pulsió de mort…
Crec que ha sigut un encert que Pablo Casado haja situat Cayetana Álvarez de Toledo en primera fila de la política estatal. Amb ella la diversió està garantida i no hi ha cap perill que cap elector moderat confonga el PP amb un partit raonable i liberal. Les coses clares, certament. Qualsevol dia, això sí, ens desdejunarem amb la notícia que la rossíssima Cayetana ha canviat de partit i s’ha fet de Vox. Molts se sorprendran, en una tal circumstància.
Jo, no.
