Tota la culpa fou seua. Després de rumiar-ho molt va decidir fer el pas, abandonar l’empresa familiar i esbrinar uns altres camins que fins aquell moment no l’havien motivat especialment. I allí, a l’escola d’adults de Cullera, la va conèixer. Es deia Encarna i desprenia un encís captivador, una flaire exquisida que l’empenyia a estimar la llengua d’una manera esbojarrada, amb passió i sense reserves de cap mena. Tot va ser culpa seua, però ell ja no era aquell home que lluitava desesperadament per desempallegar-se de la teranyina familiar i tampoc vivia al poble. El temps no havia passat debades.
La casa d’Encarna pertanyia a la part antiga de la ciutat, un habitatge unifamiliar d’un atzucac que naixia de la lloma del castell. No tenia signes d’estar habitada, però Jordi va fer una ullada per una escletxa que tenia la persiana de la finestra, per si de cas. Una veïna que estava abocada al balcó se li va adreçar volenterosa.
—A qui busca? El puc ajudar?
—Que no hi és l’Encarna?
—No ha tornat a casa des de fa dues setmanes. Qui és vostè?
—Sóc el Jordi, un amic.
—Doncs, tinc clau de la casa. Si vol, li la puc obrir.
La veïna, una dona grassoneta de mitjana edat, va baixar en un no res. Al pis eren els dormitoris i a la planta baixa, el bany, la cuina, el menjador i un petit rebedor. La cuina i el bany eren al fons i el menjador ocupava l’espai central de la planta baixa. Jordi es va fixar en un tauler de suro que tenia una infinitat de fotografies enganxades amb xinxetes.
—És un dona molt arrelada al seu poble —informà la veïna.
—I a la seua cultura.
—Sobretot a la gastronòmica.
—Mai no me n’havia parlat.
—Doncs, és molt assídua d’un restaurant que hi ha davant l’escullera. Un restaurant fundat per mariners, on fan el suquet de peix exactament igual que fa tres-cents anys.
Quan Jordi va sentir aquelles paraules, li vingué al cap l’última reflexió que li havia adreçat l’Encarna: «Al cap i a la fi, l’essència de l’ànima és l’única part del cos que roman per sempre entre nosaltres». Si volia trobar-la hauria de cercar l’essència gastronòmica d’aquell restaurant. Al tauler, hi havia una foto d’Encarna.
—Li fa res si l’agafe? —preguntà amb un semblant pensarós.
—Per favor! La necessitarà per fer les seues indagacions. I no s’oblide d’avisar-me si la troba. Viu a soles i no té família. Només ens té als veïns i als amics.
—Així ho faré!
Efectivament, aquell restaurant semblava un casa de mariners en tota regla, construït en fusta i decorat amb les xarxes i els ormejos que foren emprats en el passat li atorgaven l’aspecte d’una barraca de pescadors de totes totes. El mostrador era una barca de pesca girada del revés i les estovalles de les taules eren pedaços de xarxes. Un lloc poc conegut, però d’una importància cabdal en la construcció de l’essència marinera de Cullera. Tot just quan arribà Jordi, acabaven d’obrir.
—Es pot passar?
—Endavant!
El gerent se li apropà diligent. Jordi aprofità l’avinentesa i li mostrà la foto.
—Disculpe, podria dir-me si coneix aquesta dona?
—Per descomptat! És Encarna, la nostra millor clienta.
—Una clienta de costums?
—Sí! Sempre el mateix dia de la setmana, la mateixa hora, la mateixa taula i el mateix plat.
—Suquet de peix?
—Sí! La nostra especialitat.
—Quina és la seua taula?
—Aquella de la finestra.
—I quin dia sol venir?
—Dilluns.
—Ja!… Està oberta la cuina?
—Sí! Seurà a la seua taula?
—Sí, per favor! I vull prendre exactament el que li serveix a ella.
—De seguida!
El cambrer girà cua i Jordi s’assegué en aquella taula, deixà la foto recolzada sobre el setrill, com si esperara que aquell esguard penetrant el posara sobre la bona pista. Aquella imatge de dona somrient i de mirada enigmàtica amagava un secret que fins aquell moment semblava relacionat amb l’essència de l’ànima. De seguida, tornà el cambrer amb el suquet de peix. Una meravella per als sentits. Aquell brou cuit a foc lent i de tast granulós, amb trossos de gallineta, llagostins i galeres, en suspensió quasi màgica sobre un rerefons on l’all porro, la carlota, la ceba, les avellanes i, fins i tot, el julivert hi afegien els fonaments d’un sofregit digne dels paladars més exigents. Els fruits saborosos de la mar desfilaven en una única poesia que el va sacsejar de cap a peus. I gairebé des de la primera cullerada li donà per mirar per la finestra amb una altra perspectiva. Aquella escullera li atreia poderosament l’atenció, sense cap raó aparent. Jordi alçà la mà i el cambrer s’hi presentà al moment.
—Sí?
—Plovia l’última vegada que vingué l’Encarna?
—Deixe’m pensar. Ara que ho diu, sí. De sobte, es va desfermar una tempesta terrible amb llamps i torns. Feia por.
—I ella semblava espantada?
—No! Al contrari. No deixava de mirar insistentment per la finestra, com si algú l’estiguera esperant.
—Gràcies!
Jordi tornà a mirar la foto i continuà gaudint cullerada a cullerada d’aquell plat d’essència marinera, aquella essència que a poc a poc li estava amerant l’ànima fins al punt que no se’n pogué estar i començà a parlar a la foto.
—No era l’essència del poble la que et tenia trastornada. No! Era l’essència del romanticisme. L’atracció per la natura desfermada et posseïa en cos i ànima i no sabies com adaptar aquesta dependència a la teua vida. Per això havies romàs fadrina. No hi havia cap amant que poguera superar-la, sobretot després d’un plat de suquet de peix, tan evocador de sensacions com aquest. Però jo sé on ets i pense descobrir-te encara que siga l’última cosa que faça.
En acabar, Jordi es va dirigir a l’escullera. El cel estava rúfol i podia trencar a ploure d’un moment a un altre, però continuà avant. Finalment, tenia una hipòtesi i volia contrasta-la. A mesura que anava avançant, li anava destorbant la roba. De sobte, veié un parell d’espardenyes grogues ficades entre dos cudols, com si algú haguera tingut la mateixa sensació en aquell punt. Ell es llevà les sabates i la deixà amb les espardenyes. Més endavant trobà una faldilla verda en una d’aquelles fenedures. Ell es llevà els pantalons. Quan ja havia arribat a l’extrem de l’escullera veié una samarreta ataronjada en el buc més allunyat. Ell es llevà la camisa i la hi deixà doblegada.
—Has anat espargint la teua essència fins que només t’has quedat amb la carcassa humana! La calor del suquet de peix t’ha fet arribar fins ací i no t’hi has aturat! —cridà mirant la mar, com si el poguera escoltar.
Després de rumiar-ho un poc, es llevà els mitjons i, en samarreta i calçotets, es capbussà a la mar. La mar estava moguda i tèrbola. Jordi féu un gir bussejant i es dirigí als fonaments de l’escullera. Va pujar a la superfície per a agafar aire i tornà a descendir com una sageta. Sabia on havia d’anar i no s’equivocava. Entre un floc d’algues i unes peces de ferralla, li aparegué el rostre angelical i enigmàtic d’Encarna. Jordi se li apropà amb la intenció de rescatar-la, però quan ja estava ben a prop va quedar enganxat amb els mateixos filferros que l’havien enganxada a ella. Jordi es mogué furiosament amunt i avall, sense èxit fins que va assumir el seu destí i dedicà els darrers segons d’energies a fer-li una abraçada. L’abraçada d’un amor platònic. L’abraçada a la seua donna angelicata, a un amor inassolible que li havia obert les portes del coneixement. L’abraçada de l’agraïment de l’alumne. L’abraçada dels remordiments. De sobte, però, Jordi notà com Encarna l’espentava cap arrere. Podia respirar! Alçà el cap i es retrobà de nou al restaurant davant d’Encarna vestida amb la roba que s’havia anat trobant al llarg de l’escullera. Tots dos dempeus al costat de la taula, i encara obnubilats per l’atracció física que sentien, s’assegueren a taula.
—Enhorabona!
—Perdona, però estic una mica desorientat! Per què m’hauries de felicitar?
—Avui som a dilluns, dos d’octubre i les urnes que comprares a la Xina s’han omplert de vots. Ha votat vora el 80% de la població. No ho sabies?
—La meua única preocupació era trobar-te.
—Bé, doncs ja ho has fet. I ara què?
—Ara ens acabarem el suquet de peix i després caldrà que parlem clar i català i que ens arrisquem una mica més. Mai d’un covard, se n’ha escrit res.
Encarna li féu un somriure encisador que el deixà amb l’ai al cor.
—Serà un plaer demostrar-te que estaves equivocat. Que l’atracció per la recerca de la natura desfermada té molt més sentit quan es fa de la mà d’una ànima bessona com la teua. Ja has arribat al meu cor i no et deixaré marxar tan fàcilment. La calor del suquet de peix dóna per a molt.
Bocabadat i confús, Jordi continuà assaborint aquell plat per segona vegada, sense saber com ni de quina manera s’havia produït aquella màgia. No volia saber-ho, perquè la dona dels seus somnis li havia obert el cor i no estava disposat a deixar passar l’oportunitat. Mentrestant a fora, la mar rugia i la tempesta sacsejava cel i terra, desfermada i irreverent.
