La imposició crida repulsió. La força que estén
cadenes sobre els pobles congria la força de les
revolucions que les trenquen, i encara que el govern
d’una unitat política així constituïda fos exemple
de sàvia administració, revoltaria la dignitat dels pobles,
sotmesos com menors a perpetual tutela. Això és el que
ha passat sempre, i sempre passarà, perquè es tracta de
sentiments que arrelen en la consciència mateixa de
l’home, que mai no muda. Tota formació política que no
respecti la personalitat dels pobles que la componen, està
condemnada a desaparèixer…
La frase del títol no és meua, per això va entre cometes, sinó del primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba, igual que el text en cursiva que va a continuació. Ja el 1906 s’escrivien coses com esta. Crec que hui, quan ha passat més d’un segle, no ha perdut actualitat.
Som els valencians un poble tutelat? El tutelat no pot prendre certes decisions, perquè es considera que no està preparat, perquè si ho fera podria perjudicar-se a ell mateix. Estem nosaltres en eixe cas? La tutela està pensada per a afavorir el tutelat, però en el nostre cas, eixim guanyant en ser governats per forasters?
Que estem preparats per a governar-nos ho qüestionarien molt pocs amb dades a la mà. Eslovàquia i Eslovènia, amb menys població que nosaltres i amb el plus d’haver de fer una transició a l’economia capitalista, van demostrar als anys noranta que podien reeixir com a estats.
Que el “tutelat” pot governar millor que el “tutor” ja es va demostrar en ple franquisme. El ministeri corresponent no n’encertava una en la regulació de l’exportació de la taronja. Al final va reconèixer la seua incapacitat i es va crear, amb seu a València i dirigit per valencians, el Comitè de Gestió, que va ser capaç per molts anys d’organitzar l’exportació, amb només unes poques errades puntuals. El tutelat donà una lliçó, i bona, al tutor que, això sí, s’havia reservat el dret a vetar les decisions del nou organisme, el qual va exercir molt poc.
Tornem a les paraules de l’encapçalament. Diu que encara que el govern foraster fora un exemple de sàvia administració, no per això s’hauria d’acceptar. Sempre algun observador neutral ens podria fer la pregunta: No teniu vergonya els valencians, de ser governats des de fora i per forasters?
Que per desgràcia afegida no és un exemple de bona administració està clar com l’aigua d’altres èpoques i es tracta d’una valoració que podria generar un consens ample: el rescat bancari, la gestió de les pensions, el Castor, l’infrafinançament, la crisi agrícola, els atacs a la nostra llengua i parem perquè no quedarà paper per a seguir.
La Mancomunitat de Catalunya demostrà que, tot i les mancances pressupostàries i la limitació d’atribucions, podia fer una gran obra de redreçament nacional, modernització del país inclosa. Per això se la van carregar.
La societat civil nostra ha sabut organitzar-se, amb una ajuda mínima del “tutor”, sinó l’hostilitat: producció agrícola, industrial, activitat artística, docent, cooperativisme, comerç, exportació…
Per dignitat els valencians hem de lluitar per recuperar el dret total a decidir sobre les nostres coses. Ja establirem en quines ens convé ser interdependents, això és, decidir amb altres en condicions d’igualtat. Viure federats, confederats o, si no queda altre remei perquè no trobem socis de viatge, independents, però no com ara estem, en l’estat de les pseudoautonomies.
Per la dignitat dels majors d’edat!
Joaquim Meneu, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, Decidim! @DaDPV
