VALÈNCIA. La història de la literatura està plena de vetlades literàries i de tertúlies als cafés on un llibre o, simplement, un article periodístic era tema de converses enceses entre cercles intel·lectuals dels quals en formaven part, de vegades, els escriptors. Uns lletraferits que fins al final del segle XIX, amb la Renaixença i el jocfloralisme a València, no començarien a prendre consciència seriosament que a banda del seu ofici –d’advocat, de metge o professor– eren autors de textos.
A Barcelona va nàixer en 1700 l’Acadèmia dels Desconfiats, abolida en 1714 després de caure la ciutat sota el control de Felip V. I en 1729, la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona agafa el guant ja sota la mentalitat organitzativa castellana. Així doncs, a finals del XVIII va aparéixer la Comunicació Literària, una societat literària de la qual formava part, entre d’altres, el poeta Ignasi Ferreres, autor del vers Apologia de l’idioma català, unes rimes que farien gala al tarannà del col·lectiu d’escriptors aparentment oposats a l’oficiosa Acadèmia de Bones Lletres.
Mentre que el fabrisme tractava de normativitzar la llengua al llarg del primer terç del segle XX, els autors valencians en català mantenien el contacte, sortejant les distàncies físiques, i sovint sociopolítiques, amb els seus homòlegs catalans. Així, en 1922, Pompeu Fabra és el primer president del PEN Català –que és la delegació que aplega els autors en llengua pròpia dels territoris de llengua catalana dins del PEN Club–, i des de 2018 aquesta associació internacional d’escriptors la presideix la poetessa d’Oliva (la Safor) Àngels Gregori i l’editor Manuel Gil n’és el vicepresident al País Valencià.
Això no obstant, caldria esperar al 1977 per a veure nàixer l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), una societat literària privada i professional que vetla, entre altres aspectes, per l’ofici d’escriptor i és agent vàlid per a defensar els interessos dels autors davant l’administració en matèria fiscal, laboral i prestacions. Actualment, l’AELC està presidida per Bel Olid i la delegada al País Valencià és l’escriptora d’Almoines (la Safor) Gemma Pasqual. No obstant això, Joan Fuster i Jaume Pérez Montaner han sigut presidents de l’AELC en el passat.
Més enllà de les estructures supranacionals, els escriptors valencians han tendit durant aquest primer terç del segle XXI a crear xicotets gremis comarcals, alguns dels quals estan constituïts legalment per a dur a terme, principalment, activitats de divulgació literària i foment de la lectura. Ara bé, en els últims anys, els autors comencen a posar damunt la taula la necessitat de fer una reivindicació de la professió d’escriptor, a parlar de drets laborals i creatius amb tarannà sindical, però sense saltar la línia que separa la societat literària de la central sindical. I, com estan organitzades les lletres valencianes per a reclamar l’ofici d’escriure?
