Amb nom de diccionari il·lustrat, estètica de confrare nord-americà i vocació d’estanquera, va irrompre a les eleccions andaluses un projecte polític plural, de Fal Conde a Hedilla. A Sánchez se li ha aparegut la Verge de Covadonga i Pelayo, tot d’una. La «sultana» desapareix del mapa polític per no tornar a fer-li ombra, mentre el PP i Ciudadanos participen d’una cursa per veure qui es més fatxa.
És el moment: puntada de peu al cul dels «indepes» i eleccions anticipades. De la nit al mati, un govern feble i assetjat, on desapareixien els ministres a velocitat de «reality show», s’ha convertit en l’única esperança front a la barbàrie. El PSOE sols pensa emprar un argument en tota la campanya: la por al dolent d’Aladí. Amb el socialisme per barret, passejaran la memòria de Largo Caballero per places i carrers si és necessari. Quan no els queda d’aquesta ideologia ni la jaqueta de pana.
Però no deuen haver consultat amb tots els seus líders territorials. Al menys, al nostre melic del món, Toni i els seus no tenien ni idea. Els ha pillat amb el peu canviat. Quatre anys governant amb Ciudadanos i just després d’aprovar els pressupostos de la mà del PP, ara resulta que han de fer creure que són d’esquerres. Fins i tot, l’enginyós gentilhome que tenim per alcalde ha deixat el Mercedes aparcat una temporada.
El primer que han fet és regar amb diners els mitjans de comunicació. A hores d’ara és impossible llegir sobre Alcoi sense trobar-se un «banner» amb l’avatar de Tirisiti o un vídeo de parcs infantils medievals. Esperen que així, fent el que sempre fa la dreta, oblidarem anys copiant els mètodes i les polítiques del PP. L’intent de comprar voluntats és una vella eina del poder, amb les cames molt curtes.
El seu fidel escuder ha anat més lluny, Martínez anuncia la creació d’una empresa pública de subministrament d’aigua. Una entitat per recuperar el servei que ells mateixos van regalar. Després de reprivatitzar la recollida de fem i neteja viària i amagar les vergonyes laborals i econòmiques dels autobusos.
Tot i l’allau d’anuncis, no hi ha com amagar els carrers bruts, els minicontenidors desbordats i una factura de recollida astronòmica, que paguem entre totes. La publicitat no esborra el Centre Històric en runes, els edificis enderrocats ni les voreres inaccessibles. Els reclams no eliminen l’augment de l’atur ni ens faran creure que millora l’economia.
La propaganda no és més que un intent desesperat per reclamar-se socialistes quan oloren les urnes, després d’anys anant en contra dels interessos de la majoria de les alcoianes i els alcoians.
