VALÈNCIA (EFE). Els fets repressius del franquisme han de ser vists pels tribunals espanyols com a crims contra la humanitat, la qual cosa suposa que els seus actes contra els drets humans no prescriuen i han de ser investigats judicialment en l’actualitat. Així ho defensen les seues víctimes. Sis d’elles han presentat aquest dilluns a València noves querelles per detencions i tortures patides el 1975 en la Prefectura Superior de Policia i de la Guàrdia Civil de la ciutat.
Aquestes sis víctimes de la repressió de la policia franquista han exigit que acabe la impunitat per als repressors de la dictadura i que no s’arxiven les seues denúncies, com ha succeït anteriorment amb altres de similars. Per això, la clau està en la consideració dels fets com a crims contra la humanitat.
Els querellants militaven en diferents organitzacions polítiques d’esquerra d’aleshores –MCE, PCE i PCE(m-l)/FRAP– i van ser detinguts “en les batudes que en l’estiu i la tardor del 1975 va practicar a València la policia franquista contra vora un centenar de persones que pertanyien a grups opositors a la dictadura”.
“Espanya és el segon país del món en número de desapareguts polítics”, denunciava en el Saló Magnànim del Centre Cultural de la Beneficència –cedit per la Diputació de València per a aquest acte– l’advocada Aràdia Ruiz, qui parlava així en nom dels querellants contra repressors franquistes com els expolicies Antonio González Pacheco (‘Billy el Niño’) i Benjamín Solsona, destacats membres de la Brigada Politicosocial de València.
Centenars de camps de concentració, centenars de milers d’exiliats i desapareguts i altres tants morts componen un context d'”anihilació sistemàtica de l’enemic ideològic” que ha de ser considerada com a crim contra la humanitat, ha explicat Ruiz.
La lletrada sosté que aquesta consideració anul·laria els arguments que, fins al moment, han impedit que s’obriren investigacions judicials contra fets com els denunciats aquest dilluns: la Llei d’Amnistia anterior a la Constitució del 1978; el principi de legalitat penal i la no retroactivitat; la prescripció dels delictes, i la mort dels possibles responsables.
Aquests arguments, recollits en la jurisprudència del Suprem i la seua sentència del 2012, contrària als escrits de les víctimes del franquisme, s’oposen al dret internacional, prenent com a base convenis signats per l’estat espanyol com és el cas de Nüremberg (1949), ha assenyalat Aràdia Ruiz.
“La mateixa nit en què va morir Franco, em van soltar”, recordava aquest dilluns, davant d’un micròfon, Antonio Molla, sindicalista torturat durant una setmana en dependències de la Prefectura Superior de Policia de València i després ingressat a la presó com a represàlia per les seues activitats antifranquistes.
Les altres víctimes han relatat les punyades, puntades i corrents elèctrics patits, així com les detencions il·legals i les execucions simulades, en bona part protagonitzades pel citat Solsona.
L’expolicia ha sigut denunciat amb anterioritat per altres querellants, a l’estat espanyol i davant el tribunal número 1 de Buenos Aires, en la coneguda com a Querella Argentina.
La titular d’eixe tribunal, la jutgessa Maria Servini de Cubría, va emetre el 2014 una ordre internacional de detenció contra Solsona i altres díhuit persones imputades en eixa causa per delictes de genocidi i contra la humanitat comesos durant el franquisme.
Aquestes querelles, com les presentades en els jutjats de València i Paterna, així com a Madrid contra ‘Billy el Niño’, a Astúries contra l’expolicia Pascual Honrado i al País Basc contra el capità Jesús Muñecas, s’emmarquen en les iniciatives que duu a terme CEAQUA i la seua organització al País Valencià.
