Sempre per terra i amb els genolls pelats. Teníem ben apamats els carrers del poble jugant a boletes: «Pam i gall. Xivas, piebueno, tute i gua». Boletes de vidre amb fulles de colors dins, com imatges d’un calidoscopi minúscul. Alguns picaven la superfície de les petites esferes en la pedra dels rastells perquè tingueren un millor agarre en els dits. Les boletes negres, com perles obscures, tenien un valor especial. Hi havia qui en tenia una bossa plena, guanyades a uns i a altres en duels intensos, emocionants. La concentració en el joc era tan alta que algú acabava fent pam sobre un gargall cremós, abandonat com una burilla.
Contra el rastell foradàvem amb destresa artesanal els pinyols dels albercocs per a fer-nos xiulets. Mentre, els homes, des del carro, llançaven en dos temps, un a un, els melons que havien portat del camp al balcó i després a la finestra de l’andana on els emmagatzemaven. Els més menuts els guardaven per a fer-nos fanalets que passejaven en processó laica.
Com un joguet més, hi havia qui tenia a casa unes banyes de bou. Alguns dies ens acostàvem d’amagatotis a la gran fàbrica i com lladres de pel·lícula americana controlàvem les anades i vingudes dels guardes per a en un descuit buscar entre el fem estopa i fer-ne boles. Sobre uns ferratges les col·locàvem, i les subjectàvem amb bona cosa de fil d’aram. Entre uns i altres ajuntàvem cinc pessetes i amb una botella anàvem a la drogueria a buscar benzina. A mitja vesprada féiem bou embolat pel carrer. Un bou sense bou i que congregava desenes de xiquets. Hi ha qui encara conserva tatuat a foc en l’epidermis el rastre d’aquells dies.
Sempre anàvem per terra, amb els colzes i els genolls pelats. Ens asséiem en un bancalet o en una vorera i ens contàvem anècdotes que havíem escoltat a casa als adults o féiem plans per al cap de setmana. Col·leccionàvem en la roba, en la pell, el pas de bicicletes i vianants, la pols i les filagarses del temps.
A mitja vesprada passava Martinet el municipal amb el micròfon i la maleta que feia d’altaveu, i com un flautista d’Hamelin se’ns emportava hipnotitzats al seu darrere. Amb la boca menuda es queixava i ens enviava una i altra vegada a casa. No li féiem cas. La seua era una autoritat amable que contrastava amb la contundent i temuda del règim.
Parava al mig de quatre cantons, deixava sobre el terra la maleta i al seu voltant ens gitàvem atents i divertits. Aleshores endollava el micròfon, feia un xiulet per a comprovar que funcionava i iniciava el ban. Sempre ho feia amb la mateixa frase: «El alcalde y jefe local del movimiento hace saber…». Tenia, com els nostres pares, un castellà postís de sainet d’Escalante. Res del que deia ens pareixia important i així i tot la maleta ens fascinava i l’escoltaven com si Martinet ens estiguera contant el relat d’un drac temible que habitava el barranc i les marjals del Puig.
Sempre anàvem per terra amb els genolls i els colzes pelats i les butxaques dels pantalons plenes de bolets i fantasies.
Aquesta vesprada les campanes de l’església han anunciat una nova baixa en el padró municipal. El flautista se n’ha anat d’Hamelin deixant-nos una mica orfes.
