Un aforisme molt usat, ben nostre, és: “Qui estiga bé, que no es menege”. Tant és així que, aplicat amb trellat, amb el do de l’oportunitat, m’ha resultat savi, agradós al llarg de la meua existència. No obstant això, l’axioma hi disposa d’antagonismes ben dolents, inclús tenebrosos en forma de motsadjectivats, com ara reaccionari,carca, repatani, cavernícola. L’Estellés, hi ha qui no mor, va sintetitzar l’antagonisme amb versos memorables al seu poema SILENCI: Ens demanen silenci, quan ens queda encara tantes coses per dir –“a dormir, a callar”-, … “El món està ben fet. A callar tot el món. A dormir tot el món. El món està ben fet”. El poeta furga en tot, ho esbrina tot, posa en solfa el meu sentiment agradós, el de qualsevol, ens mou la cadira.Retrata el mot “reaccionari”.Obri el pas a reflexionar altres sinònims. Desvetla veritats.
Reaccionari és l’adjectiu exacte al parer d’un servidor, per qualificar una caterva d’enemics de la nostra llengua, de la dreta cavernícola, els quals a peu i a cavall, al llarg de segles, combaten el nostre dret a usar-la, com ara, amb cinisme desvergonyit, immoral usant la paraula llibertat, la seua, perquè la força, de moment, no els és adient,volen fer valdre el suprematisme dels dos-cents quilometres a la rodona de Madrid, perquè el valencià, ni per somnis, faça ombra al castellà. Ho és Isabel Bonig, mentidera i fellona on les hi hagen, assegurant que el castellà està en perill a la Comunitat, doncs existeix el xantatge lingüístic i la manca de llibertat dels pares al moment de triar la llengua a l’ensenyament dels fills, muntant un telèfon de denuncia de greuges on assegura haver rebut queixes de ciutadans contra l’adoctrinament a les aules i, a l’administració.
Reaccionari també Toni Cantó, (hauria de castellanitzar-se nom i cognom, així com parlar valencià i, sabríem de quin accent hi disposa), el qual en la mateixa línia, vol treure les urpes de Marzà dels cabets dels xiquets. Reaccionari també Vox, ja que a banda d’ésser en disputa amb els altres reaccionaris per veure qui ho és més, Abascal i companyia, amb una originalitat de rabiosa actualitat, s’alinea amb la tesi secessionista, divideix i guanyaràs, negant la unitat de la llengua, comptant a les seus files amb el blaverisme més cavernícola, farcit de violents i falangistes assaonats en les batalles de carrer més cruentes.
Com que els reaccionaris del PPCV, muntaren una web convidant els pares, a ciutadans anònims de denunciar els centres o professors davant l’obsessió d’adoctrinament catalanista, emulada pels reaccionaris alemanys d’Alternativa per Alemanya, Josep Escribano de “El Tempir” assegura: “Sí, els professors som adoctrinadors, ho som en igualtat, en dret humans. L’escola acompleix el seu paper, no es tracta d’uniformar sinó de veure la diversitat com un valor a preservar. Escribano emmarca la situació en el clima de catalanofòbia que es viu a tot l’Estat. “Y a pesar que les llengües ón reconegudes a diferent marcs legals, que l’Estat espanyol va firmar la Carta Europea de les Llengües regionals o minoritàries, manifesta que el problema és altre “… La concepció uninacional de l’Estat, excloent i res inclusiva.
Es pluralitza d’eixes maneres el mot reaccionari, donat que el baròmetre de la Fundació pel Llibre i la Lectura (FULL) al País, ho contradiu, perquè el 94,80% dels enquestats llegeix en castellà de manera habitual, i només el 3% ho fas en valencià. Vicent Mauri, del sindicat STEPV, Intersindical Valenciana majoritària a l’ensenyament, considera lamentable que davant d’aquestes xifres, persones que aspiren a presidir la Generalitat menteixen a l’opinió pública, doncs és el valencià, clarament, la llengua en perill d’ésser minoritzada. Maria Nebot tècnica d’Escola Valenciana s’aferma en que la llengua ha d’esser fora de la pugna política, assegurant que els relats falsos, ho són perquè apel·len més als sentiments que no a lar raó. Davant d’aquests relats que preconitzen la desidentitat, està el treball des de la integració i la cohesió social.
Els reaccionaris, amigues i amics, per evidents, de la mateixa manera que nosaltres saben moltes coses, saben que un 40% de la població de l’Estat, viu a les comunitats amb més d’una llengua oficial. Saben que milers i milers d’emigrants enriqueixen un paisatge divers en ell, lingüísticament. Saben que hi ha legislació que empara les llengües pròpies, els drets de les llengües cooficials, fins i tot d’aquelles que no ho contemplen als seus estatuts d’autonomia.
Saben d’igual manera que, l’ensenyament és la primera pedra per construir ciutadans competents per exercir els seus drets reconeguts. Saben també que la forma adquirir competències lingüístiques és estrictament l’exercici de la pedagogia. Saben també que la Carta Europea de Llengües Regionals, lloen els resultats del model català d’immersió. Ho saben perquè ho diu un informe, el qual parlade la ineficàcia dels sistemes d’ensenyament gallec o valencià, degut a la minsa presència de les seus llengües pròpies. Saben també que la realitat plurilingüe, esta absent dels mitjans de comunicació estatals. El desconeixement, la ignorància, el rebuig de la realitat, contribueix directament a l’odi, essent inadmissible que els reaccionaris ho vegen com una agressió.
Nosaltres sabem per què ho fan, perquè tot plegat les llengües perifèriques els causa nosa i, conduits per ella, a l’odi dut per la ignorància deliberada, per això mateixa es tornen en intolerants. Ho deia Fuster “Un excés de tolerància acabaria amb qualsevol civilització, i això les “civilitzacions, ho tenen ben clar”.
Talment com vaig començar, adéu i au, amb versos de l’Estellés. Diuen que va morir per aquest dies, un 27 de març. Qui ho diu això?
La seua filla Carmina, es va quedar astorada llegint un seu paper, poc després del soterrar “Què fas furgant en els meus papers?”.
Un poble mor si es vol morir i si ha perdut la voluntat de plantar-li cara a la vida, la oculta ferocitat…. I pensen que podran matar-lo els qui sols pensen de matar destruint el seu idioma, el signe altiu, distint i clar.
