Com no tot en la vida han de ser desgràcies, males notícies, abusos, retalls, decepcions, calor o indignació i les persones que llegeixen mereixen que els donem alguna alegria, els convide a celebrar que, tal dia com hui de l’any 1929 va nàixer, a València, Andreu Alfaro, a qui Raimon va definir com un “torsimany de metalls”, en una cançó molt emotiva, dedicada al seu amic. A més de ser amic íntim de Raimon i de Joan Fuster, Andreu Alfaro, que va faltar l’any 2012, era un mestre de l’escultura contemporània, reconegut mundialment, premiat amb totes les distincions que vostés puguen imaginar i compromés fins al moll de l’os amb el seu poble: el valencià. Per si no m’he explicat bé: com si fóra el sonat de Ripollés o el pessetero de Calatrava, però absolutament al contrari.
Andreu Alfaro treballava l’espai amb una geometria tan subtil, tan elegant, tan íntima que les seues escultures no són, només, un instant de llum atrapat en el temps. Són, sobretot, moviment: l’espectador té la sensació que les escultures d’Alfaro es mouen. I això que solen ser peces de metall que van dels dos pams de Bon dia llibertat, als més de tres mil metres cúbics de les Ones que donen la benvinguda als viatgers que arriben a Barcelona.
Per a mi és un orgull tindre a casa tres peces d’Andreu Alfaro, a més de la que ens va deixar als suecans al Mareny Blau, fa ja molts anys. La primera i la segona, compartides amb molts escriptors, són el Catalan Power que em regalaren quan vaig guanyar el premi Andròmina amb la meua novel·la Calidoscopi, l’any 1983 i em tornaren a donar l’any 2016 per La vida és dura. La tercera té més història i és única, irrepetible.
Això de ser de Sueca té molts inconvenients, però també dóna algunes alegries. Jo, per exemple, vaig conéixer Raimon i Alfaro gràcies a ser de Sueca, on vivia Joan Fuster. Un dia fred del mes de gener de 1994 havia dinat amb ells i alguns altres amics, perquè estàvem perpetrant alguna cosa relacionada amb Fuster, que havia faltat feia any i mig. El cas és que, després de dinar, vaig telefonar a la meua filla, que admirava Raimon i s’emocionava amb algunes de les seues cançons, sobretot si les escoltava en directe… Coses d’una educació tendenciosa, com la que jo vaig procurar donar-li.
Quan va arribar al restaurant, molt nerviosa i emocionada, la xiqueta, que encara no tenia 12 anys, va anar com una fletxa cap a Andreu Alfaro a demanar-li que li signara un disc i una fotografia que s’havia fet en un del seus concerts, a Xàtiva si no em falla la memòria… Alerta! Era fàcil equivocar-se, perquè tant l’un com l’altre tenien ja els cabells blancs i es pentinaven d’una manera molt pareguda.
Als dos els va fer gràcia l’equivocació i, per demostrar que no tenia importància, Andreu Alfaro va dibuixar, en un foli que algú ens va facilitar, un retrat deliciós de la meua filla, amb el seu perfil, els seus cabells llargs i llisos, el seu somriure avergonyit… Després, Raimon li va escriure unes paraules d’afecte, dedicades a Laia… Des d’aquell dia, la meua filla i jo conservem aquell foli com una joia, perquè sabem el valor que té i perquè, ara, forma part de les nostres vides. Com les cançons de Raimon i les escultures d’Alfaro formen part de les vides de molts valencians.
