La tardor de l’any 1519, la ciutat de València vivia immersa en una de les nombroses pestes que assolaren la ciutat i els territoris pantanosos dels voltants, durant tota l’edat mitjana. Per si la pesta era poc, una riuada del Túria havia estat a punt de devastar la ciutat i el pirates havien assaltat Dénia, Alacant, Borriana, Orpesa i molts altres llocs pròxims a la costa.
Per aquell temps, les institucions del Regne de València, i les de la ciutat, estaven estrictament controlades per la monarquia, que designava els càrrecs públics amb l’únic criteri de beneficiar sempre els nobles més rics. Quan el rei Carles va ser proclamat emperador, València, que l’esperava perquè jurara els furs i posara en cintura els nobles que aprofitaven la crisi en benefici propi, va contribuir amb 8.500.000 sous, que eren molts diners, a les guerres d’Itàlia, però també a sufragar les rendes del nobles, que no invertien ni un cèntim en la millora de les seues terres i mantenien els moriscos que les treballaven en un règim pràcticament esclavista.
Com passa ara mateix, els deutes públics tardaven molt a pagar-se o, directament, no es tornaven mai. De manera que la ciutat de València, sempre amenaçada per la pesta, pels pirates i per la falta de blat, un aliment bàsic que calia importar, es veia obliga a elevar ara i adés els impostos directes i indirectes, sobretot els relacionats amb el menjar i amb la roba, dues necessitats bàsiques de la població.
Molts anys abans, en un pamflet que va titular “Ai del món d’ací a cent anys!”, el metge valencià Arnau de Vilanova havia anunciat que “un ratpenat devoraria els mosquits i subjugaria els enemics africans”. Després, el ratpenat va prendre la forma de l’Encobert, un heroi invencible que havia de ser “de fermosa talla e amb los membres ben posats i en tot complit de virtuts”…
Amb aquells antecedents, tal dia com hui de l’any 1519, un dimecres, la població de València es va avalotar i va eixir al carrer amb l’excusa que volien executar un sodomita… Així va començar la Primera Germania, que va ser relativament pacífica i va aconseguir introduir alguns canvis en la ciutat, sobretot a nivell representatiu: en molts pobles valencians es formaren les anomenades juntes dels tretze que, a imitació de Jesús i els dotze apòstols, havien de reformar les lleis i millorar les condicions de vida de la població, mentre esperaven l’arribada d’aquell home virtuós i amb els membres ben posats.
Josep Lozano ho explica molt bé en el seu bellíssim llibre Crim de Germania, que mai no passarà de moda, al contrari que molts dels llibres efímers que es publiquen en els nostres dies.
Després, com sabem, tot allò es va quedar en no res i la repressió dels representants de la monarquia a les ciutats valencianes més importants va ser cruel i sanguinària. Cap rei Encobert no ens va salvar i encara que els historiadors i els memorialistes del segle xix convertiren en herois romàntics els protagonistes de la revolta, la Germania va ser un fracàs que, ara, ens pot servir d’experiència perquè, a pesar que no ja no tenim pestes ni ens ataquen els pirates, la situació té tants paral·lelismes amb l’actual que posa la pell de gallina.
