Per aquell temps, una setmana després de la tragèdia, la gent de la Ribera encara estava retirant el fang de les cases, eixugant la roba, rentant els mobles, fregant-se els ulls i plorant. A Sueca, des d’on es distribuïa l’ajuda als afectats per la pantanada, havien vingut alguns polítics de renom, com ara Carrillo, perquè el nostre alcalde era del partit comunista… Però a Alzira havia anat el papa, que manava més i tenia més influències, encara que no tantes com els germans Blasco, que manaren de la ciutat durant molts anys.
La pantanada de Tous de l’any 1982 va coincidir amb els últims dies d’una campanya electoral eufòrica que va culminar, tal dia com hui d’aquell any, amb una victòria històrica del partit socialista. El 28 d’octubre de 1982 va ser un dijous electoral perquè les votacions es feien entre setmana, fins que algú degué considerar, Déu sap per què, que era millor fer-les diumenge… L’endemà, constatàrem que els socialistes ocuparien 202 escons, dels 350 que deien que ens representaven. L’eslògan Por el cambio va portar Felipe González a la Moncloa, on va passar més de tretze anys, fins que Aznar es va inventar allò de “¡Váyase, señor González!”, que no era gens subtil peròque també tingué èxit.
En les llistes valencianes del 82, hi havia homes tan importants com Francesc de Paula Burguera, per la UPV, que només va traure 18.516 vots, insuficients per al primer diputat. Entre els socialistes, que foren els més votats, hi havia intrigants de primera com García Miralles –el Sord–, Sánchez Ayuso, Jaume Castells o Felipe Guardiola, tots els quals han llegat a la posteritat un fum d’anècdotes poc edificants. I en les llistes d’Aliança Paplorar, la segona força política del país aleshores i la primera durant massa anys, hi havia personatges tan identificats amb el franquisme com Vicente Ramos, el pare del “alicantinismo”, o Ramón Izquierdo, precursor de la difunta Rita, però molt més moderat en tots els aspectes.
A pesar de tot, aquell any infaust la participació va ser massiva: el 80% dels electors acudiren a votar, encara que la gent treballava i que, en el cas dels valencians, l’oratge no acompanyava gens.
Ara mateix, a les portes de les enèsimes eleccions en quatre anys, fa la impressió que, des de la farsa de la transició, el sistema de partits ha fracassat estrepitosament. El neoliberalisme, la globalització dels negocis però no del benestar, ni de l’educació ni, menys encara, de la cultura, i en conjunt, la nova realitat social del segle XXI demanen a crits un canvi radical en el sistema que pretén representar-nos i les plataformes esporàdiques que van sorgir amb el moviment dels “indignats” han estat engolides pel sistema. La corrupció s’ha enquistat al si dels partits, no només per robar diners públics o desviar-los per afavorir els de sempre, sinó també per les disputes internes i les lluites pel poder.
No convé desprestigiar les persones que volen fer política com un servei públic, però és imprescindible obrir camins nous perquè el fang que va cobrir la Ribera l’any 82, quan hauria d’haver començat el canvi, s’ha convertit en una pols tòxica que no ens deixa respirar: ni com a persones ni com a pobles.
