Una dita assegura que “en mata més el febrer que el carnisser” perquè el mes més curt de l’any és imprevisible, canviant, una miqueta boig, com el que ara acaba. Aquest febrer n’ha matat molts i de molts colors: des d’un govern que es mantenia en un equilibri massa difícil a un dissenyador de moda pertorbat que s’havia enamorat d’un gat… Però qui no se’n va ni amb aiguarràs és l’home del llavi immòbil, els abdominals de superheroi i el somriure de hiena, que va nàixer a Madrid tal dia com hui de 1953 i que, per tant, arriba ara mateix a l’edat habitual de jubilació. Però ja em diran vostés qui es jubila i s’arrisca a viure d’una pensió quan cobra un jornalet de 200.000 euros a l’any, més alguna altra coseta que caurà…
L’ínclit intel·lectual espanyol que fa 66 anys hui és José María Aznar, nét d’un requetè i fill d’un periodista de quan les notícies es dividien en tres apartats: les victòries del Madrid, els pantans que inaugurava Franco i les tonyines que pescava; perquè Franco pescava tonyines sempre: a la mar, als pantans, als rius i a l’“estanque del Retiro”. De la mateixa manera que Aznar és brillant sempre: en els seus llibres, en les seues classes a Chorchtaun i en les intervencions públiques que ningú no li demana però que ell deu considerar imprescindibles per a la nostra instrucció i, probablement, també per a la salvació de les nostres ànimes.
L’home que va posar els peus damunt la taula de Bush es va formar políticament al Frente de Estudiantes Sindicalistas, una escissió de Falange, més catòlica que Jesucrist i més franquista que el mateix Franco i, l’any 1976 ja era inspector d’Hisenda, de la mateixa forma que Rajoy era registrador de la propietat quasi abans d’aprovar les oposicions: les carreres dels polítics franquistes tenen aquestes coses sorprenents. Però l’any 1979, Josemari va ingressar al partit de don Manuel Fraga i ja no ha abandonat mai la mamella pública perquè, al cap i a la fi, on millor estan els diners públics és en les butxaques dels patriotes espanyols.
Qua, l’any 1996 Aznar va necessitar els vots de Pujol i d’alguns altres futurs colpistes per a ser president, va començar a parlar català en la intimitat i tota la seua família, els dos fills, la filla i la senyora Botella, es matricularen en una ikastola, per si també necessitaven aprendre basc. Després, l’home del bigot difuminat va sanejar l’economia de l’estat aplicant les regles més elementals del liberalisme: vendre les empreses púbiques als seus amics, després d’haver-les enfonsades amb una gestió nefasta i una retallada de pressupostos històrica.
Encara que seria difícil seleccionar les millors aportacions ideològiques de l’home que parla sense obrir la boca, a mi personalment n’hi ha un parell que em fascinen: “El ecologismo es el nuevo comunismo” i “Todo el mundo pensaba que en Irak había armas y ahora sé que no”. Que què?
Però ara, amb tot això del procés, n’ha afegit un altre parell que també són dignes de recordar: “No tengo la menor duda de que este gobierno –i això vol dir que considera que Pedro Sánchez és el cap d’un govern– podría indultar a los golpistas”. I, en parlar dels populars: “Estamos lejos del griterío de los alborotadores y de la arrogancia de los simplistas”. Nyas!
Feliciteu-lo per no ser ni “alborotador” ni arrogant o, si sabeu, feu-li vudú.
