El dia 18 de febrer de 2006, dissabte, a partir de les cinc de la vesprada, es van manifestar a Barcelona entre cent mil i set-centes mil persones, segons qui les comptava, convocades per la Plataforma pel Dret de Decidir, que assegurava que n’eren més d’un milió. Encara que seria simplificar massa el problema i que, com la premsa espanyola i la majoria dels polítics en actiu, convertiríem la història de l’independentisme català en una anècdota, podríem dir que aquell dia va “començar” a popularitzar-se un conflicte que dura ja molts segles.
Aquella manifestació, que va ser molt més nombrosa que la convocada l’altre dia pels nacionalistes espanyols de dreta, a penes pretenia reivindicar un estatut una miqueta més permissiu per a Catalunya, entesa com una nació que tenia el dret de decidir, encara que, en realitat, no deixava de ser una regió autònoma que ni tan sols tenia dret a anomenar-se nació, una paraula que ve del llatí natio-nationis i que vol dir ‘poble, país, naixença…’, segons el diccionari etimològic de Joan Coromines que, precisament, va ser presentat en públic tal dia com hui de 1980.
La plataforma que havia convocat la manifestació estava formada per més de cent entitats cíviques, culturals, esportives o veïnals, que, primer, només donaven suport la reforma de l’estatut que havia aprovat el parlament català i que, després, el congrés de Madrid va retallar sense pietat, a pesar que el president Zapatero havia dit que no tocarien ni una coma. Els partits catalans no es van voler unir a aquella manifestació, que encapçalaren persones com ara l’actor Joel Joan, l’actriu Lloll Bertran, el cantant Lluís Gavaldà o els valencians Isabel-Clara Simó, escriptora, i Vicent Partal, periodista… Només ERC va considerar convenient unir-se al desig de la plataforma que, a la capçalera de la manifestació, declarava: “Som una nació i tenim el dret de decidir”. Els diputats i consellers republicans del govern català, encapçalats per Carod-Rovira, ocuparen un discret segon lloc en aquella manifestació històrica, mentre que tots els altres representants del poble català, des del PP a Iniciativa, consideraren que “no era el moment d’eixir al carrer amb aquella reivindicació”.
Tretze anys després, encara hi ha gent que considera que Catalunya no té dret a anomenar-se nació, ni poble, ni país –com ens passa als valencians que considerem ridícul això de la comunidad valenciana– i ara, a més, els representants legítims dels catalans seuen al banc dels acusats per haver defensat unes idees que ja els han costat molts mesos de presó o d’exili, mentre la nació espanyola, que es veu que sí que té el dret de decidir, els considera enemics, promotors d’un colp d’estat i convocants d’un referèndum que no tenien dret a convocar.
En tretze anys, aquelles persones que reclamaven un estatut més arrelat a les necessitats de Catalunya creuen que ha arribat el moment de reclamar la independència i els que creien que no tenien el dret de decidir, ara que estan millor informats, han arribat a la conclusió que no tenen dret a existir. I darrere d’ells, per si algú ho dubta, anem nosaltres.
