El dia 16 de setembre de 1973 jo tenia 18 anys, perdonen vostés la impertinència. Era natural, per tant, que m’agradara arrimar-me a les xiques quan em deixaven ballar amb elles alguna cançó lenta de Camilo Sesto. Un ídol de les últimes joventuts franquistes que, tal dia com hui, hauria fet 73 anys, perquè va nàixer l’any 1946, a Alcoi, encara que, per les seues últimes aparicions en públic, feia la impressió que va nàixer la setmana passada.
Aquell jove d’Alcoi, com Ovidi Montllor, havia començat a triomfar feia un parell d’anys, amb una cançó que es deia Algo de mí. I va arribar al cim de la seua carrera, crec jo, fent el paper de Jesucrist en l’òpera-rock Jesucristo Superstar, un musical que havia tingut molt d’èxit als Estats Units i, no tant, quan el convertiren en pel·lícula. En aquella obra actuava també Teddy Bautista, un geni de la música i de les finances, que, premonitòriament, feia el paper de Judes…
Però molts joves de la meua generació, a més de buscar el contacte físic i, si podia ser, sexual, amb els nostres semblants, perquè ens ho demanava el cos, també ens sentíem solidaris i compromesos amb els “camperols, els obrers i els intel·lectuals” que volien canviar el món, perquè ens ho demanava la consciència. I, mentrestant, esperàvem que Franco la palmara i que els pares –i les mares– de la pàtria ens prepararen una transició suau cap a açò que tenim ara.
Per això, encara que algunes de les seues cançons ens havien ajudat a tocar mareta, ens va paréixer molt lleig que Camilo Sesto anara a actuar al festival de Viña del Mar, a Xile, quan no feia ni mig any que Pinochet havia bombardejat el palau de La Moneda i la sang de les víctimes encara corria pels carrers de Santiago.
Una d’aquelles víctimes va ser Víctor Jara, a qui els sequaços de Pinochet van torturar i matar, tal dia com hui de l’any 1973, quan Franco i Camilo Sesto encara estaven vius. No és veritat que “sempre se’n van els millors”. De vegades, se’ls emporten.
El 16 de setembre de 1973, cinc dies després del colp d’estat de Pinochet contra el govern legítim de Salvador Allende, uns soldats fanàtics, burros, morts de por i violents trencaren les mans del gran guitarrista a colps de culata. Després li dispararen exactament 44 bales, el van traure de l’estadi on hi havia centenars de presoners i abandonaren el cadàver a prop d’un cementeri.
Les cançons de Víctor Jara tenien poc a veure amb les de Camilo Sesto, però també facilitaven les aproximacions. Eren cançons complexes, perquè era un gran músic, amb unes lletres tendres i senzilles però incisives, perquè també era un gran poeta. Per això hi ha encara gent que les canta sense vergonya, perquè “canto que ha sido valiente, siempre será canción nueva”. Per exemple Roger Waters, Simple Minds, U2, Silvio Rodríguez, The Clash, o l’enorme Raimon.
L’altre dia, no sé quants centenars de guitarristes es van reunir al mateix estadi per a tocar junts en homenatge a Víctor Jara i això, si em permeten vostés posar-me moralista, em fa pensar que la gent no és tan imbècil com podria paréixer, vista de lluny i en conjunt, i que és veritat que la burrera i la violència humanes no tenen límit, però la intel·ligència, el bon gust i la solidaritat, tampoc.
