Qui dia passa, any empeny - 14 d'octubre

14 octubre 2019 06:00h

Tot just el dia que el mestre Serrano hauria fet 84 anys, el “Túria de plata” que l’autor de l’himne regional –i de moltes altres sarsueles que tingueren un notable èxit popular– havia cantat en les seues obres, se’n va eixir de mare i va provocar la riuada més devastadora que recorden les cròniques. La primera avinguda es va produir cap a les dues de la matinada i la segona, encara més furiosa, a l’hora de dinar d’aquell 14 d’octubre de 1957, un dilluns tràgic.

A més de les pèrdues econòmiques, que foren molt quantioses en un temps en què el País Valencià a penes començava a superar l’autarquia a què l’havien condemnat el colp d’estat del general Franco i la guerra contra la República, la gran riuada de València es va emportar 81 vides humanes que no tenien preu.

Les persones curioses que passegen per València encara podran veure, ací i allà, les plaques que recorden fins on va arribar l’aigua aquells dies d’angoixa. Després, vingueren els dies de treball i neteja per a recuperar tot allò que el riu s’havia emportat, però com les desgràcies no vénen mai soles, al cap d’un temps, el “govern” de tecnòcrates i membres de l’Opus que havia substituït els primers falangistes, perquè així ho manaren les potències que guanyaren la Segona Guerra Mundial, va decidir desviar el llit del riu, per a evitar desgràcies com la d’aquell dia fatídic i, una volta posats, fer una miqueta de caixa.

Es veu que els tècnics discutiren molt a propòsit de si era millor desviar el riu pel nord o pel sud de València i, finalment, es decidiren pel sud i així va començar el Plan Sur, que va ser inaugurat el 19 de gener de 1972, uns quants anys després de la desgràcia.

Durant tots aquells anys, i fins i tot durant els anys posteriors, els valencians que escrivíem cartes i les enviàvem a qualsevol lloc vam haver de pagar 25 cèntims més que tots els altres usuaris del correu: un quinzet que cal multiplicar per milers i milers de cartes.

Per aquell temps, moltíssims valencians i moltes valencianes s’havien vist obligats a emigrar: a servir en cases o en hotels d’Europa, a la verema, a plantar i segar arròs o a les fàbriques franceses i alemanyes, els qui tenien més sort o més preparació. El telèfon era encara un instrument de comunicació minoritari i, per tant, la relació entre els emigrants i els que s’havien quedat a casa es feia per carta. De manera que durant anys i panys, els valencians pagàrem amb les nostres cartes als pares, mares, marits, germans o amics, unes obres que ja havíem pagat amb els nostres impostos i amb la nostra suor.

El llit nou del Túria va ser una obra faraònica comparable a les preses i els pantans que, segons alguns nostàlgics, va construir el “caudillo” amb les seues mans. Però no sabrem mai ni què va costar ni qui es va fer immensament ric gràcies a la desgràcia dels valencians que, quinzet a quinzet, contribuírem a “ofrenar noves glòries a Espanya” o, almenys, a alguns espanyols ben avinguts amb el règim, als néts dels quals continuem mantenint amb els nostres diners, la nostra suor i el nostre meninfotisme.

AGERMANA'T

Necessitem la teua ajuda per a fer econòmicament viable Diari La Veu. Si vols continuar informant-te en valencià, agermana't ara!

next