El temps passa volant, com sabien molt bé els clàssics i com notem cada dia les persones que ja hem superat els seixanta. I una prova ben sòlida del pas fugisser del temps és que ja fa quasi quaranta anys que els valencians tenim estatut d’autonomia. Durant la transició que va legitimar el franquisme i la seua herència, els espanyolistes, que eren la immensa majoria, demanaven “Amnistia i llibertat!”, mentre que els valencianistes, que n’érem un grapat, ho féiem més llarguet per reclamar: “Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia!”. I aquella llei que amb tantes ganes i tanta oposició havíem demanat va ser aprovada tal dia com hui de 1982, encara que va entrar en vigor el dia 10.
El president del govern de transició que va batejar el País Valencià amb la curiosa denominació Comunitat Valenciana era el borrianenc Enrique Monsonís, empresari exportador de taronja i franquista liberal, que va comptar amb el vistiplau del mateix partit socialista que, a partir d’ara mateix, pagarà una pasta a la supremacista Carolina Punset perquè assessore el president de l’aldea valenciana en assumptes europeus. Que què?
L’estatut valencià va ser negociat per la “via lenta”, no fóra cas que anàrem massa de pressa. Això vol dir que es va redactar, presentar, debatre i aprovar amb la mateixa calma amb què, ara mateix, passeja per la platja de Benidorm l’exhonorable Diuardo Zaplana, que encara està recuperant-se del disgust a casa, no a la presó com alguns altres que jo sé.
Després, el Jordi Hurtado dels socialistes, el senador Joan Lerma, va guanyar les eleccions per majoria absolutíssima i l’estatut valencià es va quedar com estava, encara que, més tard, les persones que regeixen els nostres destins decidiren reformar-lo, sempre pel nostre bé, i tant durant el mandat de Diuardo com durant el del “curita” Camps, un altre home que aguanta amb molta corretja els atacs dels enemics de la pàtria, va sofrir reformes que ens han eixit molt cares i que, pels motius que siga, mai no han estat consultades als valencians.
Amb trenta-set anys a les costelles, l’estatut d’autonomia que encara estem patint va elevar la sarsuela de Serrano a himne dels valencians, va convertir el País Valencià en un territori devastat per les immobiliàries, ens va esborrar la poca identitat que ens quedava i va recloure a les escoles la nostra llengua, sense afermar-la ni en les empreses privades, ni en les públiques, ni en l’administració, ni en la sanitat, ni en la justícia, ni en la litúrgia, ni en la publicitat, ni al carrer, ni als mitjans de comunicació.
Cau pel seu pes que aquest estatut no és el que necessitem els valencians del segle XXI, sobretot perquè encara no ens garanteix un finançament just, una injecció de diners imprescindible per a assegurar-nos una bona sanitat universal, una educació pública de qualitat, una cultura digna de tal nom, uns serveis socials justos i, en definitiva, una estructura econòmica que ens permeta progressar com a persones i com a poble.
La conclusió és ben senzilla i també la cantàvem pels carrers dels nostres pobles, durant aquells anys esperançats, un grapat de valencians que ja passem dels seixanta: “L’autonomia que ens cal és la de Portugal!”.
