La nostra confiança ha estat sobrevalorada, i tornem a casa.
Les condicions climàtiques del planeta no són especialment desitjables. D’entrada hem establert la base en un desert vermell i polsós, on les tempestes seques han estat un repte important. El xiulet insistent dels corrents d’aire, espolsant tot el sòl, és esfereïdor. Sabíem que trobaríem aigua en espais soterrats, els teníem a la vora. Els estudis realitzats els darrers vint anys, amb expedicions d’intel·ligència artificial, n’havien localitzat a diversos punts del planeta, sota l’escorça i sempre a tocar de cràters d’antics impactes de meteorits, sense confirmar, però amb tota probabilitat. Immensos avencs de fondàries líquides no calculades omplien l’espai interior del planeta, formant veritables oceans amb arxipèlags de platges paradisíaques. En una d’aquelles illes, vàrem construir la nova ciutadella.
Tot rutllava bé. La vida a la colònia era un frenesí de treballs científics i socials. Per primer cop, els humans ens establíem fora del nostre sistema solar, cent anys després de l’intent fallit de Mart, on la vida, encara avui, no és una possibilitat viable. Aquí, a Keplerià 33, en principi la vida és factible, però fins a un punt mai plantejat.
Vàrem descobrir que l’escorça del cràter on ens estàvem era d’un origen molt similar als nostres vegetals. I allò era vida. Estàvem joiosos pel descobriment, i més en saber que filtrava els rajos nocius de la seva estrella principal, però permetia un cert grau de llum. Aquella era una base d’estudi que vàrem encetar d’entrada, ja que a Mart podia ser-nos útil.
Però hem acabat tenint problemes greus, i hem desat estudis sobre el terreny, per no ser viables.
Ens ha costat descobrir-ne el motiu. Però sols ens calia desxifrar els missatges que rebíem i que interpretàvem com errors del programari informàtic. Eren avisos sobre la nostra forma de vida, que hem ignorat força temps.
La nostra naturalesa pertorba la seva existència líquida.
Ells no ens volen evitar, ni fer cap mal, però les seves autodefenses ens eliminen, els som un virus estrany, i per habitar aquest món, hauríem de ser com Ells; no humans. Ha mort gent, científics vàlids i experts. Pèrdues que haurien d’haver estat evitables. Ens diuen que podem venir de visita, hi estem convidats. Però sols a la base externa. Fora dels cràters.
Hem modificat, en el motor, allò que Ells ens han indicat, per millorar el rendiment en el retorn a casa. En el futur trobarem la manera per relacionar-nos. Han compilat un llenguatge i hem creuat coneixements. Però no els hem vist, mai.
Ja ens han avisat que no valorem cap succés hostil, quan retornem de visita. No volen desconfiar de nosaltres Ells, i diuen que ens tindran condicionada la base externa, aprofitant les instal·lacions que hem creat, i millorant-ne l’habitat. Allí disposarem d’una quantitat limitada de líquid per curtes visites d’intercanvi científic, i que potser un dia podrem interactuar, d’una manera més directe. Diuen Ells que hi estan treballant.
No els hem vist mai, i a la Terra no ens creuran.
Caldrà molt de coratge, i molta fe.
Ferran d’Armengol
