Ahir la meua sòcia Elvira Andrés i jo vam presentar El cas dels homes tatuats a Fan Set. (Crec que correctament s’hauria de dir En Fan Set.) L’acte va estar bé, crec. En el col·loqui el públic volgué saber com ens ho havíem fet per escriure una novel·la a mitges, però tant Elvira com jo vam respondre que això només ho declararíem en presència dels nostres advocats. Llavors, molt astutament, Joan Navarro, Octavi Monsonís i Núria Cadenes intentaren traure’ns-ho. De debò, hi empraren mil i un subterfugis, però nosaltres ens mantinguérem ferms en la nostra negativa. Vet ací el secret més ben guardat de la història de la literatura catalana.
Entre els assistents hi havia un vell amic: Eusebi. Feia més de 25 anys que no ens vèiem. Quina joia, retrobar-lo!
El vaig conèixer l’any 1986 a Prada, en el marc de la Universitat Catalana d’Estiu. Va ser un amor a primera vista, què voleu que us diga? Ara mateix, em posaria a rememorar aventures conjuntes i no acabaria, de manera que em limitaré a enumerar-ne dues o tres.
Hi havia un fet que ens agermanava: tots dos havíem perdut el pare de menuts. Jo, als 11 anys. Ell, així de nàixer. Segons em va explicar, sa mare tenia una màquina de cosir amb què es guanyava la vida. Doncs bé, un germà d’ella intentà prendre-li-la aprofitant el trasbals de la viduïtat. Per ajudar-la a sobreviure, dic jo. En ma casa també vam patir aquestes mostres de generositat per part d’alguns parents. Afortunadament, uns altres eren més bons i el naufragi no va ser absolut, però gairebé.
Devia ser també el 86, o el 87, quan vaig interrogar sumàriament Eusebi. Ell i jo participàvem en un taller de psicodrama a l’UCE i vaig proposar un drama. Consistia en el fet que ell era un militant d’ETA detingut per la policia i jo m’encarregava d’interrogar-lo. Acotàrem amb cadires l’espai com si fora la sala d’interrogatoris i vaig entrar en matèria.
La meua posada en escena va ser fulgurant. Per entrar en calor li vaig pegar un parell de bufetades. L’estupefacció dels professors i dels altres alumnes va ser d’upa. Però encara augmentà quan vaig començar a amenaçar-lo. <¡Si no confiesas, mataremos a tu madre y violaremos a tu hermana!>, li vaig engaltar. Ell estava blanc. Li havia desaparegut fins i tot el llustre que tenia a la cara de resultes de les bufetades. Li faltava molt poc per posar-se a plorar.
Jo estava en la meua salsa. L’alta tensió que s’havia creat en l’ambient, en comptes de refredar-me i acovardir-me, encara em donava més ales. Li vaig envestir de nou i en aquell moment es va obrir la “porta” de la sala. Un professor, amb un maletí a la mà, se’m va adreçar:
Els altres psicòlegs van ajudar el fals advocat a recuperar-se i entre tots m’anunciaren que la representació del drama s’havia acabat. Prenguérem seient i vam procedir a analitzar-la oralment. L’oracle, ja revingut, determinà que jo havia trencat totes les regles del joc des del moment que havia passat de la verbalitat als fets en colpejar el detingut. Vaig replicar, però feren els suecs.
El segon retret tenia el seu què: havia emprat el castellà, idioma que els responsables del curs desconeixien, ja que eren de la Catalunya Nord.
Els vaig tornar a dir que m’havia limitat a representar el paper de policia espanyol. Heu sentit cantar el pollastre?
Un altre dia vaig proposar que cadascú explicara el seu desvirgament. El d’unes quantes companyes va ser arran d’una violació. Una, en mans del seu germà!
En el feliç retrobament hi ha un fet en aparença desconcertant: quan ens vam conèixer, Eusebi era dos anys més gran que jo. Ara, en canvi, és tres anys més jove. D’una altra persona no m’ho creuria, però en ell tot és possible. Fet i fet, no té arrugues en la cara ni panxeta. No m’hi capfique més. Tan sols demane que no passen 25 anys més sense veure’l. Seria tràgic: de segur que en tindria 15 menys que jo!
