És de veres que mai saps el que pot deparar-te el dia. Un matí qualsevol les coses poden canviar en un minut i obrir-te expectatives que ni t’havies plantejat. Feia temps que no utilitzava l’autobús, però a partir d’ara probablement m’ho replantege. El dilluns passat compartia seient amb un desconegut amb qui únicament havia creuat un “Bon dia” en ocupar el meu lloc. Al cap de cinc minuts de trajecte aquell home em va mirar fixament i em va llançar una pregunta, així, sense anestèsia ni res, directe i sense perdre temps: “¿Tú te casarías conmigo?”.
De normal hauria canviat de lloc automàticament, però de bon matí i només amb un café amb llet al cos, sols em vaig atrevir a dir-li que en eixe moment m’anava un poc malament perquè portava un poc de pressa, que potser un altre dia les coses anaven d’altra manera. Amb semblant seriós ell va respondre un: “Vale, entonces me lo tomaré como un no”. I encara no sé ben bé per què, allò em va semblar tan violent que em vaig veure en la necessitat de donar-li explicacions i tot, com si portarem festejant tota la vida. No entraré en detalls de com va continuar la conversa, sols us diré que allò va acabar compartint esmorzar en el primer bar que vam trobar en el trajecte, en tant que en realitat era evident que aquell home no volia casar-se amb ningú, sinó únicament que l’escoltaren.
El cas és que en acomiadar-nos, fins i tot em va semblar que de fons sonava Chavela cantant “Ojalá que te vaya bonito” com sols ella ho feia i, per uns segons em vaig sentir Marisa Paredes dins d’una pel·lícula d’Almodóvar. En realitat no sé què em va portar a parar i a escoltar aquell home malgrat saber que arribaria tard on anava. Potser va influir el fet que a la meua platja particular hagen instal·lat bancs de conversa on pots seure a l’espera que algú t’acompanye i comence una animada xarrada. O possiblement també a mi m’abellia una conversa com les d’abans i no a través de missatges via WhatssApp.
Tampoc sé fins a quin punt era real la història que em va contar, però si va aprofitar per a alguna cosa, benvinguda siga aquella conversa amb aquell desconegut a qui probablement no tornaré a veure mai més.
Hores més tard dinava a soles a un restaurant pròxim a l’estació on havia d’agafar el tren per tornar a casa. Sense cap intenció escoltava amb pèls i senyals la conversa que mantenien dos dones a la taula del costat. No per curiositat, sinó més aviat per la necessitat que semblava que tenien elles per compartir les seues confidències amb la resta. Parlaven de la relació que havia començat una d’elles i que de moment anava avant, però sense un futur clar. Com havia passat abans, no sé ben bé per què em vaig veure en la necessitat d’intervenir i de donar-li el millor consell que em va venir al cap: “A la nostra edat és imprescindible que no tinga fills ni mare, a partir d’ahí ja podeu plantejar-vos alguna cosa. La resta tot serà patir”. Tampoc entraré en detalls de com va derivar en aquest cas la conversa, però no vaig acabar de dinar sola i va haver-hi moltes rialles pel mig. Algú havia de recordar-los que això de “si tú me dices ven” queda molt bé en els boleros, però res més.
Potser fa uns anys ho escoltàvem i ens faltaven cames, però ara cal tenir les coses clares i arriscar sols si ens ve de gust i tenim disponibilitat en eixe moment. Bé, també els vaig recomanar mantenir les converses íntimes en un to de veu menys elevat, encara que si m’hagueren fet cas, mai hauríem acabat compartint aquell pastís carregat de xocolate.
El viatge de tornada a casa em va portar a reflexionar sobre el que havia donat de si el dia. Havia rebutjat l’única proposició de matrimoni en tota regla que m’han fet en la vida i havia aconsellat tallar de soca-rel una relació en potència. I tot en plena campanya nadalenca. Seré l’única persona en el món que aquests dies no és un “elfo”?
