No sé si a vosaltres també us passa… Si teniu frases d’aquelles que us marquen la vida –la pell– a foc i ferro. Jo sí. Em tatuen l’ànima des que un spot publicitari de principis dels anys 80 em perfumara el cervell: “Tu primera amiga, tu primera canción, tu primeeeeera colònia… Chispas!” Me la van portar els Reis un any i recorde perfectament l’embafós líquid blau d’olor de xiclet de maduixa dins d’una preciosa caixeta blanca plena d’estrelletes. Chispas! Deixaves d’usar la colònia a granel, l’Heno de Pravia de tota la vida, i era quasi com tindre la regla: et feies una mica més dona. La meua primera amiga també la recorde: la Margaritina. Portava per esmorzar al col·legi entrepans de cansalada per combatre l’inclement fred de l’hivern d’Àvila, la meua altra ciutat. I la primera cançó també la puc taral·lejar fil per randa: “Era cuando te necesitaba… Y acostado en mi almohada imaginaba tu amor… Luego ya, metido en tus entrañas, despertava y lloraba por estar ausente de ti.” Acordes, de Pecos (no podia ser d’una altra manera! Ja sabeu que sóc de formació castellana). “Metido en tus entrañas”. Que fort! No direu que no! Tot apuntava que la meua vida hauria pogut ser pitjor o, com a poc, ben diferent.
Qui m’havia de dir que amb aquells referents acabaria exercint de secretària i sent escriptora i professora? En aquest sentit, una de les frases que més m’ha marcat la vida és: “Quan pugues, ja estic disponible per a despatxar.” L’he escoltada cada setmana durant els últims catorze anys cada vegada que el doctor Brauli Montoya, delegat del President de l’IEC a Alacant fins a l’1 d’abril d’aquest any, m’esperava per revisar la nostra tasca a la Delegació. Glòria beneïda, la seua veu al telèfon! Una de les persones que més útil m’ha fet sentir en aquesta vida. Catorze anys treballant junts… No me’n puc estar de dir que és l’home que “més m’ha durat”. Més d’una dotzena d’anys de “parella laboral”! Molt més que les meues afortunades o desafortunades parelles. Com no m’havia de marcar una sola paraula seua? No en tinc jo prou, de paraules, avui, per donar-li les gràcies per tot.
En tinc una altra, però, de frases d’aquelles que marquen la vida: “Profe, prem el botó que ja no va el prezi”. Aquesta és genial. Me la diuen els meus alumnes quasi cada dia quan m’embale en l’explicació de la teoria i se m’oblida que he d’anar passant el prezi perquè ells puguen seguir la classe de literatura en la pantalla. És com la vida mateixa: estàs entusiasmada amb el que més t’agrada i de sobte s’apaga la pantalla i tot es torna fosc. Plaf! Negre i silenci. I resulta que unes personetes que confien en tu, i que també et veuen útil, et recorden que has de seguir… I tires endavant!
Encara us en diré una altra que em va dir un bon amic fa uns mesos i que ja passa al meu arxiu de “Frases de foc i ferro” en un lloc d’honor: “Vols que anem junts a aprendre a ballar?” Li vaig dir que no (i em va doldre), perquè em sent realment incapaç de coordinar els peus, i a la meua edat ja no superaré certs complexos. Però potser hauria d’haver-li explicat també que la seua pregunta formulada justament durant una nit de Cap d’Any de dol, durant uns dies d’una soledat punyent i corprenedora, em van fer veure’m menys patètica i menys vençuda. Ai! Quan la mort et venç i assumeixes la certesa que ara t’arranca un tros, però que un dia se t’ha d’emportar del tot!
Tanca el meu arxiu de “Frases de foc i ferro” la màxima del meu amic més atrevit, l’únic que m’ha fet ballar sense preguntar-me si en sabia: “Per a viure molt, hem d’estimar, ballar i viatjar”. No ballaré jo gaire… I potser a penes viatjaré perquè és en aquesta casa, en aquest carrer i en aquesta terra on vull estar, però de ben segur que despatxaré cada dimarts (ara amb un altre i amb il·lusions tremoloses), ensenyaré molts anys i, sobretot, escriuré i estimaré molt. Encara he d’estimar molt i vull que tothom ho sàpiga, com deia Miquel Martí i Pol. Chispas!
