M’ho he pensat dues vegades abans de contestar, i totes dues vegades he decidit que calia, no perquè l’article meresqués resposta, sinó perquè els lectors mereixen el contrast necessari a fi que les opinions maximalistes, pouades de la ràbia i la rauxa no ocupen tot l’espai públic. Ho mereixen els lectors, els opositors, els interins de valencià que no han pogut presentar-se o no ho han pogut fer en les condicions mínimes per passar amb èxit el procés bé per les seues circumstàncies familiars, bé perquè les obligacions laborals que acompleixen amb dedicació i esforç i qualitat no deixen cap escletxa per on treure temps per a l’estudi; ho mereixen els estudiants presents i futurs de Filologia Catalana, que necessiten del bri d’esperança que els seus esforços i, de vegades, la seua excel·lència no toparan amb un mur d’inaccessibilitat perquè, ai las, ja no hi ha lloc per ells perquè ja hem farcit el sistema amb presses i corregudes. Tots aquells en qui vaig pensar quan, de calbot i sense esperar-m’ho, se’m va demanar que presidís un tribunal d’oposicions. I sí, a diferència de molts dels meus companys, se’m va donar la possibilitat de dir que no.
I anem ràpid al moll de l’os de la polèmica, que el lector amable no mereix dilacions espúries. Amagat a l’article entre insults personals i grolleres desqualificacions (per als amants de l’estadística, n’he comptat 34 en sis paràgrafs: de moment, és el meu rècord personal) trobem el pal de paller de la seua argumentació: “¿Tant d’ignar, tant d’incompetent, hi ha entre els centenars de persones que estimen la seua llengua, anhelen ensenyar-la i, amb tota la il·lusió del món, esforç i sacrifici personal, es presenten a les oposicions?”. Garrido, amb aquesta pregunta retòrica exposa, velis nolis, quins haurien d’haver estat els requisits per superar unes oposicions a professor d’educació secundària en l’especialitat de Llengua i literatura valencianes: estima per la llengua, anhel d’ensenyar-la, il·lusió, esforç, i sacrifici personal. Molt bé. D’acord. I? Quins criteris apliquem per valorar l’estima per la llengua? I per l’anhel d’ensenyar-la? Com mesurem la il·lusió, l’esforç i el sacrifici personal? Deixem de banda si personalment considere que a la nostra societat actual (al sistema, en termes garridians) l’estima, l’anhel i la il·lusió sono mobili, qual piuma al vento, mercaderies que fan girar l’engranatge del capitalisme emocional en què estem immersos; bonismes, en definitiva, tan efímers com les mercaderies que ens encolomen, programades per a l’obsolescència.
Com mesurem intangibles? El capitalisme emocional ho té bé per fer-ho: amb diners; de fet, les emocions són el mitjà per arribar a aquesta fi. Els qui ens pensem hereus d’una llarga lluita contra l’anihilament i la desafecció, d’una tradició cultural, universitària i filològica que ha tingut un paper fonamental en la recuperació, la preservació i el creixement del català al País Valencià, tenim altres instruments de mesura, i altra finalitat. Desqualificar el criteri ortogràfic suposa desqualificar la lluita per la normativització i la normalització de la llengua que ha ocupat i preocupat els nostres des de principis del segle XX (ai, Fabra) fins, en el cas del valencià, la derrota definitiva de les posicions secessionistes ja ben entrat el XXI. Fa quatre dies. I en aquesta victòria (que la norma del català no siga motiu de discussió allà on importa) la tasca de les professores i els professors de Valencià a les nostres escoles i instituts ha estat fonamental. Sense ells, sense nosaltres, no hauria estat possible. Ningú no ens ho ha agraït, ni ho esperàvem: som ben conscients que els llorers no són res si no serveixen per l’estofat. La lluita a l’ensenyament al País Valencià ha estat llarga, des d’aquell Pla experimental d’Ensenyament del Valencià que se li va colar a la UCD al 1978, i que em va permetre el primer acostament a la norma i la dignitat de la meua llengua, fins la normalitat (tan mancada i poc il·lusionant com vulgueu, ja ho tenen això les normalitats). I ara se’ns reclama que l’ús correcte de la norma no ha de ser un criteri (no l’únic, sinó un entre tants, cosa que s’amaga a l’article) per a decidir qui ha d’ocupar una plaça de funcionari docent de Valencià.
Aquest criteri concret, com cap dels altres criteris que hem establert per a la qualificació dels exàmens escrits dels opositors, no han estat arbitraris, i s’han establert a partir d’aquesta tradició filològica: no se li ha exigit a ningú res que no hagués aprés, treballat i consolidat als seus estudis. A cap estudiant de tercer i quart de grau de Filologia Catalana a la Universitat de València no se li permet aprovar un examen si comet més de cinc faltes d’ortografia. Per què amb els opositors hauríem de tenir un criteri més laxe? Això sí, hem comés un pecat de transparència: el criteri era públic i conegut amb antelació. A Lengua i Literatura Castellana, que tant s’ha posat de contraexemple, el criteri del rigor ortográfico amaga que amb un parell de faltes suspenen. Amb una sola si és prou grossa. Només que aquest criteri està tan consolidat que no cal ni explicitar-lo, ni a cap opositor de Castellà se li acudiria al·legar que no li tinguen en compte les faltes d’ortografia. Que altres llengües tinguen un criteri més laxe ho deixe a la consciència dels responsables pertinents, però no puc estar-me’n de dir-hi la meua, o més bé la de la meua filla, estudiant d’Estudis Anglesos, a qui li queia la cara de vergonya quan li ho vaig contar. Vergonya d’altri, òbviament.
Aquesta reacció ha sorgit, també, perquè el sistema d’oposicions ha canviat per pressió dels sindicats i dels tribunals de justícia, tots ells amb interessos legítims. Abans, la primera prova es jutjava en lectura pública per part de l’opositor, la qual cosa permetia, d’un costat, que els criteris ortofònics foren més importants que els ortogràfics, i de l’altra la possibilitat que es produïren arbitrarietats per afecció o desafecció cap a la persona examinada, però també que el tribunal pogués aprofundir en els coneixements de l’opositor interpel·lant-lo, i que hi hagués testimonis de l’actuació del tribunal. Ara la correcció de la primera prova, en les seues dues parts, és anònima: un guany en transparència i imparcialitat que ha tingut les seues servituds no previstes, i en algun cas no assumides. Algú hauria de reflexionar sobre el fet que cal anar espai amb el que desitges, perquè potser s’acomplesca.
Finalment, dues reflexions que van lligades. Una, que ningú diu que els opositors suspesos siguen ignars i incompetents: només que s’han de preparar més i millor. Tinc companys de treball que als meus ulls, en la seua pràctica diària, mereixien potser més que ningú una d’aquestes places, i que trauran les lliçons personals necessàries per enfrontar-se de nou a aquest procés amb més possibilitats d’èxit, com ho hem fet tants de nosaltres que, alguna vegada a la vida, o més d’una en el meu cas, no hem guanyat una oposició. L’altra, que el problema no es resol només enderrocant el sistema, perquè caldrà construir-ne un altre. I en la construcció d’aquest nou sistema em trobareu amb creences i propostes potser més radicals encara que les vostres, però que alhora recuperen reflexions que ja ens fèiem en el postfranquisme: si el docent ha de ser funcionari de l’Estat (jo crec que no) i que el període de pràctiques siga més llarg, avaluat de manera sistemàtica, i supose el veritable tall per a l’accés a la docència, per fer-ne cinc cèntims.
Comptat i debatut, en aquest mercat de l’opinió en què estem instal·lats, la meua només n’és una, i sóc ben conscient que l’opinió “no és áls sinó rumor o fama o vent popular, e tostemps pressuposa cosa dubtosa”, que en deia Metge. Això sí, no faré engrossir aquest mercat amb més opinions, ni més respostes. Ets ben grandet, lector amable, per tenir les teues.
Josep Izquierdo
Catedràtic d’Ensenyament Secundari de Llengua i Literatura Valenciana
Professor associat del departament de Filologia Catalana de la Universitat de València
President de tribunal a les oposicions docents de la GVA de 2019
