Al trencar 2018 em publicaren, els amics de DIARI LA VEU, set articles d’una sèrie titulada PODEMOS. HISTÒRIA D’UNA PARADOXA (enllaç a la primera entrega) de la qual faré un resum. Usava paradoxa per descriure situacions que grinyolen al voltant de la vida de Podemos. En primer lloc, i a causa de les expectatives electorals que alçà, la formació fou ràpidament sotmesa, pels partits i els mitjans de comunicació sistèmics, a campanyes de desprestigi. A més de termes ja modelats amb connotacions negatives, com radicals, extremistes, antisistema, comunistes, usats habitualment per a suscitar por, el qualificatiu més reiterat fou populistes. El primer xerric neix perquè tots els partits tenen comportaments populistes segons alguna o vàries de les caracteritzacions negatives del terme que es fan servir hui en dia. La paradoxa consisteix en què els líders de Podemos eren la diana de PP, Cs i PSOE, arrecerats dels esguits malgrat el populisme dels seus propis dirigents.
La segona surt quan els mateixos fundadors de Podemos es confessaven populistes, semblant que admetien el desprestigi que se’ls atribuïa. La solució a aquesta paradoxa era adonar-se’n que el sentit que els líders podemites li donen al seu populisme no és ben bé el del paràgraf d’a dalt, és un significat que deriva de les construccions teòriques de l’autor postmarxista Ernesto Laclau. Deia a l’entrega (III) que aquest grinyol fora innecessari si el teòric argentí hagués batejat altrament el concepte moment populista, i doní com a alternativa moment construcció (o moment identitari). Un concepte per descriure la confluència i l’esclat de la multiplicitat de demandes insatisfetes que conviuen a la societat, aprofitada per Podemos en la construcció d’un nosaltres múltiple, heterogeni (baix-poble) enfront d’un ells, responsable de la pluralitat de malcontentament, frustració i patiment (dalt-casta).
Una tercera paradoxa apareix pel fet que la teoria de Laclau és, fonamentalment, una proposta estratègica per tractar d’aixecar un moviment hegemònic i, malgrat ser una construcció teòrica que ve del pensament de rels marxistes i, per tant, socialistes, igualitaristes, pot ser posada en pràctica per qualsevol projecte ideològic, fins i tot pels més contraris, com els neoliberals, desigualitaristes.
Un fum de senyals apunten al socialisme dels fundadors de Podemos, inclosos els que ja no hi són al partit, socialisme en el sentit marxista, depositari de l’antiga tradició igualitarista, la de la igualtat material -basada en la propietat pública, comunitària, dels mitjans de producció i distribució (socialisme del qual manquen els líders del PSOE, malgrat abusar del nom). Eixe igualitarisme sembla estar entre llurs aspiracions, un pensament que no és per avergonyir-se, ben al contrari, en la meua opinió. Tanmateix és un ideari que els dirigents de Podemos sempre han dissimulat, o han hagut de dissimular, bé pressionats per les campanyes de la por, bé com a part de l’estratègia laclauniana de construcció d’hegemonia des de la transversalitat. Aquesta ocultació del pensament profund, soterrat sota una coberta de pragmatisme, és la quarta paradoxa que hi havia a la sèrie.
A l’entrega (VI) avancí una cinquena paradoxa que podia germinar, i que ho ha fet. Què passa si finalitza el moment calent? I si es dilata molt en el temps? ¿Fins a quin punt resistirà el ciment aglutinador?, deia aleshores. I afegia que el mateix Íñigo Errejón mostrava especial preocupació per l’amenaça d’inconsistència i reversibilitat de la construcció d’identitat que van impulsar. Doncs bé, la deconstrucció arribà per la via de la manca d’entesa entre els dirigents i, paradoxalment, Errejón, preocupat per eixa possibilitat, ha estat un dels agents del procés d’esmicolament de voluntats, de descomposició de l’agregat, de dispersió d’opcions.
El líder de Mas Madrid (per la ciutat i la comunitat autònoma) i Mas País -que sembla que ambdues marques coexisteixen, dificultant que un home comú, com jo, s’aclarisca- continua fidel a la teoria laclauniana, tractant de construir hegemonia des de la diversitat. Després de l’esmicolament, però, sembla un xic més difícil.
