S’ha parlat del buidament de molts pobles de l’entorn rural, i, certament, aquest és un procés que cal aturar, el fenomen es produeix a tot l’estat i afecta molt especialment determinades parts, com observem en alguns racons del País Valencià. L’èxode rural ve denunciant-se des de fa ja temps per part no sols de les persones directament afectades sinó, també, per altres instàncies, com és el cas d’investigadors i sociòlegs. L’esmentat buidament es manifesta en les condicions de vida de la gent que encara resta als pobles Així doncs, les imatges de la premsa han posat de relleu les dificultats i entrebancs que tenen.
A l’esmentada circumstància cal afegir-ne altres, en concret que el despoblament incidirà negativament en moltes zones que són realment una reserva verda, i que fins ara han estat conreades i cuidades. Les causes del que està passant són producte d’un desenvolupament basat en l’explotació fàcil dels recursos, en una política de comunicacions que ha castigat l’interior rural, i també en uns hàbits o models adquirits pels ciutadans.
Un altre element a considerar és com, a més del buidament accelerat, en un gran nombre nuclis o pobles es buiden els conjunts amb vivendes més antigues abandonant-se pels seus habitants la gran majoria llars familiars, translladant-se a un piset, amb la qual cosa no s’ha fet més que afavorir els negocis immobiliaris ocupant terrenys que es dedicaven a secà o horta. Ens preguntem: què hi podem fer: deixar-ho córrer?
Hi ha alternatives, la gent que s’ha manifestat en la recent moguda ha elevat peticions, moltes d’elles justes i necessàries, però la capacitat de cada poble és molt poca, es parla de opcions comarcals, de que des del poder de l’estat s’arbitren mesures… Fins ara, el turisme d’interior i les segones residències han anat apareixent però resulta insuficient; els barris antics, històrics, diguem-ne, estan buits i semblen parcs temàtics per fer fotos al millor del casos. Mentrestant, com ens han mostrat les imatges, hi ha un grapat de pobles, i el nostre país no n’és l’excepció, que veuen reduir la seua població en termes de preludi del seu buidament final.
La simple inèrcia, la dinàmica espontània no és el camí, manca planificació en funció d’objectius definits i concrets. Hem escoltat que cal un “pacte d’estat”, no és eixa l’única solució escaient, puix els plans fets des de l’Estat, fins ara, han fet tot el contrari. Els pobles, els territoris, o siga, els governs autonòmics tindríem molt a dir; això sí, amb recursos i voluntat. Nosaltres, la ciutadania valenciana i les institucions, hauríem d’abordar el tema amb decisió de futur.
